Hugh Jackman: de paio dur a dibuix animat
L’actor presenta a Barcelona el film ‘El origen de los guardianes’
El vam conèixer com un paio dur en el paper del superheroi Lobezno, d’X men. Després vam saber que aquell tros d’home malcarat de Sydney, de gairebé un metre noranta i músculs dissuasius, és un enamorat dels musicals. Com si fos Billy Elliot –la biografia de Jackman mostra similituds amb aquest personatge–, ens confirma que el seu fort és cantar i ballar, com va demostrar als Oscar de fa tres edicions.
És en Hugh Jackman i és a Barcelona, on s’ha instal·lat uns quants dies amb la família per presentar el seu nou personatge. En un altre gir insospitat de la seva carrera, ara Jackman es converteix en un dibuix animat, concretament en el conill de Pasqua. “És un repte crear un personatge només amb la veu”, afirma l’actor, encantat de ser una figura que agrada tant als seus fills. “Ara em respecten”, diu de broma.
Encarna aquest personatge tan entranyable de l’imaginari infantil a El origen de los guardianes, la futura proposta de Nadal de la factoria DreamWorks. Un film que, com una mostra, s’ha presentat –encara sense acabar– a CineEurope, fira que fins demà, dijous, té lloc a Barcelona. Un esdeveniment professional que té per objectiu mostrar als exhibidors el futur del cinema.
El futur de l’actor és ser un dibuix animat? “Les coses han canviat molt des d’Avatar”, diu l’imponent actor, que no té por de res (professional) des que va haver de cantar l’himne nacional australià davant 40.000 persones. “Ara ja no has d’actuar en un fons buit. Però si fos així, el desafiament no és pas més gran que treballar al teatre”, explica desmitificador. “En un escenari has de crear tot un món amb les teves paraules i dues cadires”.
Li encanta Dalí i, per confirmar-ho, assenyala el seu gos, que es diu igual que el pintor empordanès. Per ell Barcelona, que visita per segona vegada, és com un encreuament –un fill, diu– de Sydney i Melbourne, tot i que amb centenars d’anys més que els seus progenitors. I anuncia que aviat el veurem a la versió cinematogràfica d’Els miserables, en què no balla. Però canta. Per primer cop al cinema.