La fúria audiovisual
L’allau de retransmissions de futbol a Telecinco i Cuatro ens obliga a enfrontarnos a algunes evidències del gènere. D’ençà del Mundial de Sudàfrica, hem passat d’una oferta tradicional pública a una de privada. En teoria, el model anterior hauria d’haver adoptat un to de retransmissió neutral i sobri, però, sovint, no va ser així. De la Casa o Rivero són cognoms que susciten més respecte que no Sauca, que no sempre ha sabut trobar l’equilibri entre l’entusiasme privat i la diplomàcia pública. Les televisions privades no tenen cap obligació d’arrossegar aquests prejudicis i, tant a l’època de Sudàfrica com ara, han traslladat a la televisió el que ja era una realitat a la ràdio. La primera mesura: donar un tractament diferent als partits que juga Espanya i als altres.
D’entrada, cal tenir en compte que és molt difícil trobar un relat de retransmissió que acontenti tothom, però encara ho és més quan aquest relat s’ha d’aplicar a la selecció nacional d’un Estat amb convulsions identitàries. Els propietaris dels drets televisius de la selecció basen la seva retransmissió en dos pilars: un patriotisme primari i un to col·loquial tavernari. En un sistema de majories, interpreten, legítimament, que aquest camí els donarà més audiència (i els en dóna). Per això sentim com els locutors criden, pateixen, exageren, interpel·len els jugadors i dramatitzen amb la mateixa incontinència que ho faria un grup d’aficionats.
La identificació entre el públic que es busca i l’actitud dels narradors és simètrica. Però, paradoxalment, l’evolució de la narració va en la direcció contrària a la del joc de la selecció. Luis Aragonés va representar el canvi de rumb d’un estil de joc i d’una jerarquia interna corrompuda. Va tenir el coratge de confiar en el joc de combinació i creació. Va enterrar els principis d’una fúria fossilitzada. Però mentre aquesta aposta, ben administrada per Del Bosque, va desembocar en l’èxit més rotund, les retransmissions continuen ancorades en el passat de pit i collons. Des de Catalunya, hi ha molts seguidors que aplaudeixen aquest estil. D’altres, en canvi, hi troben la coartada per indignar-se. Però, per desdramatitzar, imaginem quina mena de retransmissions faríem si existís una selecció catalana que participés en competicions oficials. Aplicaríem el model de solvència que representa Joaquim Maria Puyal o, en nom de l’espectacle i de la complicitat popular, cauríem en l’estridència patriòtica i xarona?