De la Pampa a l’académie
HÉCTOR BIANCIOTTI (1930-2012) Escriptor francoargentí, membre de l’acadèmia Francesa
El cas de Héctor Bianciotti és excepcional: no és habitual que algú arribi a ser acadèmic d’una llengua que no és la seva materna. Més, en un entorn lingüístic tan gelós com el francès. I encara més, si tenim en compte que no va rebre formació específica i que no es va instal·lar a França fins als 30 anys. Bianciotti va néixer a l’Argentina i va morir el 12 de juny a París, als 82 anys, ocupant la butaca número 2 de l’Acadèmia Francesa.
Novel·lista, editor i crític literari, l’obituari que Le Monde va dedicar a Bianciotti destacava que la seva entrada el 1997 a l’Académie “no va ser tant una consagració de la seva obra, que no tenia necessitat d’aquesta mena de reconeixement, sinó de l’elecció língüística”. Les primeres paraules del discurs d’acceptació de la butaca van ser “Paul Valéry”. El gran poeta francès va ser el culpable de l’enamorament sobtat de Bianciotti amb el francès. Tenia quinze anys quan va llegir la notícia de la mort de Valéry al suplement literari de La Nación, juntament amb alguns dels textos. “En llegir Valéry vaig tenir com una il·luminació i vaig pensar: he d’aprendre fran- cès”, explicaria anys després al mateix rotatiu de Buenos Aires.
Havia començat a escriure literatura en francès tot just una dècada abans de convertir-se en acadèmic. La primera novel·la en aquest idioma, Sin la misericordia de Cristo, data del 1985, amb la qual va guanyar el prestigiós premi Fémina. L’obra va ser publicada per Tusquets, editorial que va treure la majoria de la seva obra en
Era argentí però va arribar a acadèmic de llengua francesa sense haver rebut formació en francès
castellà. La paradoxa lingüística la va completar triant un argentí, Ernesto Schoo, com a traductor a l’espanyol.
L’escriptor es va guanyar el reconeixement literari abans de passar-se al francès. Va obtenir el premi Mèdicis Estranger amb El tratado de las estaciones (1977), en què revela la seva admiració per Maria Callas, que després expressaria a molts articles com a gran apas- sionat de l’òpera. Amb El amor no es amado, últim llibre en castellà, va guanyar el premi francès al millor llibre estranger. El seu debut com a novel·lista havia estat amb Los desiertos dorados (1965). Va néixer al si d’una família humil de set fills, en un petit poble de la pampa de la província de Córdoba. Entre ells, els pares parlaven piemontès, llengua de la branca galoitaliana, únic punt llunyà de contacte amb el seu idioma adoptiu. Bianciotti es va traslladar al seminari de Buenos Aires per ser sacerdot. No tenia vocació i va acabar deixant-ho, però allà va descobrir la literatura i la mística que va imprimir a les obres. Va decidir traslladar-se a Europa el 1955. Pobre, va vagabundejar per Itàlia buscant fortuna, després per Espanya, fins que finalment va arribar al seu Ítaca particular el 1960, on va treballar com a editor a Gallimard i Grasset, i com a crític literari a Le Nouvel observateur i Le Monde. Va rebre la nacionalitat francesa el 1981. Bianciotti tenia Alzheimer des de feia set anys. Els pocs amics i familiars que el visitaven a la casa de París li posaven música de Maria Callas per omplir-li els records.