El gran divulgador
Partim d’una premissa literària: tot el que avui s’escrigui sobre l’Emili Teixidor és veritat fins que no es demostri el contrari, inclòs aquest article. Però, adossada a la pèrdua humana i literària, hi haurà, també, la pèrdua d’una gran potència divulgativa. El seu llegat, gens premeditat i amb una visió del compromís que incloïa les millors derivades del factor humà, ha de ser administrat amb la consciència de servei a la literatura i la lectura enteses com a grans plaers civilitzats i com a eines de llibertat.
Aquests tres conceptes –plaer, civilització i llibertat– potser no eren tan evidents en l’obra de Teixidor, que va agafar per les banyes el bou d’un temps obscur, brutal i salvatge. Però si que ho era en la seva notabilíssima capacitat divulgativa, que va confirmarse mediàticament durant els anys en què va dirigir i presentar un dels millors programes sobre llibres que s’han fet a les nostres televisions, amb voluntat de ser entenedor, culte i gens dogmàtic.
Els seus interessos eren d’una diversitat gairebé infinita, però, observats amb atenció, sempre partien d’un gran nivell d’exigència. No és casual que la seva biografia el situï com a còmplice actiu del primer Miquel Martí i Pol, molt abans que el poeta hagués de protegir-se dels atacs de mitomania que intentaven abduir-lo des de la idolatria o la institucionalització. Ni que li agradés tant recomanar lectures als lletraferits més joves, lectures tan diverses com Gabriel Matzneff, Els contes de Canterbury o els llibres aparentment pornogràfics editats pel gran Pauvert.
A més a més, Teixidor defensava models de lectures per a infants i joves allunyats de la carrincloneria i dels mot- lles que propaguen la imbecil·litat i la niciesa gregària. I no ho feia des de la crítica distant sinó des de la pràctica, participant en el circuit, no sempre agraït, de xerrades per escoles i instituts. Barrejant la necessitat d’uns temps de resistència i la voluntat de normalització cultural, va sumarse al grup d’escriptors que, com Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, han dignificat el gènere amb aportacions tan perdurables com els clàssics (i que tan sovint són ignorats fins que la mala consciència necrològica els concedeix una fugaç pirotècnia).
De tant en tant el veia passejant pels voltants del mercat de Sarrià, amb aquell cap imponent de pretor romà i el posat una mica incòmode quan algú s’acostava a elogiarlo i més sorneguer quan repassava alguna xafarderia d’un gremi que, avui, ha perdut un col·lega. Rectifico: no era solament un col·lega sinó també un referent d’exigència i de personalitat no domesticada.