Els ous gargots
Retrat d’un assassí d’ocells, la primera novel·la per a adults d’Emili Teixidor, es va publicar el 1988. Sic transit Glòria Swanson era del 1979. El llibre de les mosques, del 1999. Quan va sortir Pa negre, l’any 2003, Emili Teixidor tenia una obra per a adults escassa i dispersa. I com que Pa negre de seguida em va semblar un gran llibre, i com que tenia un record més aviat difús dels dos primers, abans d’escriure’n la crítica me’ls vaig tornar a llegir un darrere l’altre.
Va ser una experiència molt gratificant. Hi ha gent que d’un autor en valora principalment la capacitat d’escriure històries rodones, que posin en solfa personatges i sentiments, que plantegin conflictes i els resolguin amb l’art propi de la novel·la: narrativament (sense doctrina) i evitant les simplificacions (sense banalitzar-los per afalagar el lector més distret i poc exigent). Llegit en el context dels altres dos llibres, Pa negre s’engrandia. Algunes de les situacions que hi apareixien ja havien estat tractades en un conte o en un altre capítol del llibre anterior: eren qüestions que voltaven obsessivament Emili Teixidor, que li retornaven una i altra vegada, sense resoldre, amb la mateixa càrrega d’inquietud i dolor. Pa negre no era una novel·la: era un conjunt de relats que existia abans que escrivís la peripècia de l’Andreu de Can Tupí i que existiria després, quan l’impacte de la novel·la s’anés diluint i les diferents versions de la història es complementessin les unes amb les altres fins a crear-ne una que les abastaria totes. Als presumptuosos anys setanta i vuitanta hauríem dit que Teixidor havia creat un mite. Ara diem que ha creat un món.
D’aquest món me n’interessen particularment dos aspectes. L’un és l’aspecte morbós, de la realitat deforme i incompleta, la realitat fracassada, que Teixidor simbolitza en l’ou gargot. Hi ha l’ou per fer truita. I l’ou fecundat que té el pollet a dins com una taca vermella. I l’ou gargot que ha estat fecundat i després abandonat, interromput, deixat de la mà de Déu. Aquesta imatge intriga els protagonistes de les seves narracions. És una representació de la incapacitat de fer qualsevol cosa productiva, de la malaltia: del mal, en darrer terme. Aquesta metàfora de l’ou gargot explica moltes coses. Explica, per exemple, Catalunya, sempre a mig fer. Fecundada en els anys de la República, abandonada en els anys de la postguerra, és aquella closca buida que decora el niu de l’ocell dissecat. Explica la nostra literatura, sempre a mig fer. Fecundada als anys seixanta, abandonada en els anys de la bombolla editorial. Tan fàcil que hauria estat carregar els neulers al franquisme i el final de Pa negre (i també el final d’Els convidats) ens fa participar també a nosaltres d’aquest abandonament.