Interrail

Avui mateix la meva filla i nou amics i amigues emprenen un viatge per Europa via InterRail, el famós bitllet de tren unificat que et permet travessar-la sense recàrrec. Acabat el batxillerat a l’institut, i finalitzades les proves de selectivitat, s’han organitzat per recórrer unes quantes ciutats europees durant gairebé un mes. Una pràctica habitual entre els joves des de fa molt de temps, que té un valor que mai com ara serem capaços d’apreciar.

Els pregunto com s’ho munten i m’expliquen que cadascú s’ha fet càrrec del pla de visita d’una ciutat diferent, d’obligat compliment per als altres. Repasso els seus papers i em surten tota mena de llocs, de cites amb el que per a la majoria són trobades amb allò desconegut. A part dels principals museus, monuments i barris carismàtics de cada lloc, anoto d’aquesta llista de promeses la Casa Museu de Gustave Moreau, a París; el Museu Jueu i el Reichstag, a Berlín; la casa i la tomba de Kafka, a Praga; les visites als camps de concentració d’Auschwitz i Brezinska, a Cracòvia; la ruta dels parcs naturals de Croàcia, o el Museu Fortuny i les platges del Lido, a Venècia.

I em plantejo: quant val aquesta experiència itinerant per al futur d’Europa? Un valor incalculable que hauria de ser mesurat en la seva dimensió moral, ideològica i econòmica, perquè es tracta d’una de les poques iniciatives rutinàries capaces de facilitar la comprensió del continent com una suma de realitats solidàries. Un continent on conviuen la bellesa i el dolor, com bé va formalitzar Claudio Magris a la seva obra mestra El Danubi. Estimar Europa és atresorar les seves humanitats, les seves edats d’or, els seus malsons, les seves diferències, tot el que integrem com a forja de la nostra pròpia identitat.

L’experiència InterRail és sorprenentment singular, perquè la idea d’Europa que ofereix se centra en la col·laboració i no en la competència. No és que el segon atribut sigui dolent, i aquí tenim l’Eurocopa de futbol per demostrar-ho. Si la passió pels himnes no ho espatlla (i si algun entrenador histèric no ho aguditza), en general al públic europeu no li molesta gens que un altre país guanyi, sempre que ho mereixi pel seu joc i el seu fair play. O sigui, que la competitivitat defineix els límits del continent sense necessitat de burxar en ferides internes. Però, hi insisteixo, el viatge iniciàtic i organitzat per les principals ciutats europees i pel seu capital cultural i humanístic continua sent el millor regal que podem fer-nos per a un futur en harmonia. En un moment on és més evident que mai que uns depenem de l’èxit dels altres, em sembla necessari que aquest sentiment s’estableixi no des del dictamen propagandístic dels governs sinó des de la cultura compartida, des d’un cosmopolitisme real, en el qual ningú no és de ningú i Kafka és de tots.

L’InterRail té un valor incalculable per al futur d’Europa