Eurobons globals

El quadre europeu recorda una casa en què el corc ha malmès les bigues de fusta

Com va dir un alemany famós, “... no pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix”. L’aforisme d’Einstein ve a tomb perquè el problema continua després de cinc anys. Des que vam passar del refredat a la pneumònia, s’han aplicat tota mena de receptes (ajustos fiscals, rescats de països, compres financeres del BCE) i el perill de desintegració del projecte europeu és més gran que mai. Però Europa no pot tancar-se com una empresa portant els llibres al jutjat. La implosió de la zona euro afectaria no només els països implicats, des d’Alemanya fins a Malta, sinó que els efectes de l’onatge arribarien als cinc continents. Els líders mundials ho saben (començant per Obama i el líder xinès Hu Jintao), però els pegats d’un terra que s’enfonsa continuen sense oferir una sortida. Estem ja en una crisi enrocada, diversa i mundial que la gent corrent considera incontrolada, socialment i políticament.

Arribats a aquest punt, la senyora Merkel i els líders que la secunden han d’entendre el que en el fons s’hi juguen. I aplicar-se ells mateixos la dosi de realisme que prediquen als altres. No ens enganyem: hem entès on es van cometre els errors encara que alguns països hàgim trigat a reaccionar. Però ara la pilota està també al terrat dels veïns. I els mesos passen perillosament. Hi va haver un temps que potser hauria ajudat la simple idea d’emetre eurobons. Ara ja no n’hi ha prou amb emetre’ls sinó que cal assegurar-ne la col·locació global, i comprometre’n la compra concertada als països de l’Atlàntic i del Pacífic, que també tenen molt a guanyar amb una Europa sòlida. Aquests eurobons globals servirien per donar suport als països europeus amb més problemes sense estigmatitzar-los ni encarir-ne més la factura. I sobretot per posar

en marxa plans de recuperació. Com tot bon pilot sap, en una carretera de revolts cal fer servir alhora el fre i l’accelerador, no només el primer. No s’ha de ser Krugman per estar-hi d’acord. Tots sabem ara que és inevitable fer-ho. Abans d’aplicar aquí reformes grandiloqüents de la Unió Europea (que caldria haver fet abans) que impliquen noves i problemàtiques cessions de sobirania, potser convingui aplicar mesures urgents d’integració de facto. Els eurobons globals a què m’he referit abans són un exemple i una cosa molt millor que fer rescats cada vegada més colossals i finalment irrealitzables. El quadre europeu recorda la situació d’una casa de deu anys en la qual les bigues de fusta del forjat estan malmeses pel corc. Mala sort, tota la família hi viu. Algunes fustes estan a punt de trencar-se, mentre que d’altres encara presenten signes de salut. Però no us enganyeu, tot el terra està amenaçat d’esfondrar-se. Un veterà mestre d’obres em va explicar en certa ocasió quina és la millor solució: “Primer netegem el corc. Després fem un planxé, cobrint tot el terra amb una capa de ciment armat gruixuda que quan exerceix pressió sobre les quatre parets –les quatre, eh!– actua com una llosa rígida que mantindrà el terra unit per sempre. I oblida’t de les bigues…”. Aquests eurobons que subscriuran els països del món són com l’efecte planxé del meu amic. Perquè reparant les bigues una per una, potser no hi arribarem.