Islamisme i ‘primavera àrab’
Per què les revoltes àrabs han beneficiat en gran manera l’islamisme més que no pas la democràcia?
Per què les revoltes àrabs han beneficiat en gran manera l’islamisme més que no pas la democràcia si els activistes de caire religiós no han iniciat ni tampoc han participat realment en aquestes revoltes populars?
La primera raó que s’ofereix és l’absència de democràcia en aquests països; el fet d’organitzar eleccions es redueix a una tècnica que no arriba a assolir la categoria d’una cultura plenament assimilada. Cap Estat àrab no ha arribat fins ara a ser un Estat de dret.
La segona raó rau en les inquietuds suscitades per la crisi econòmica i financera que sacseja el món. El religiós es converteix en refugi metafísic. Contra l’absurd dels diners virtuals i l’especulació que ocasionen la ruïna de milions de llars, el musulmà invoca amb orgull la seva religió convertint-la en amulet protector i, al mateix temps, tranquil·litzador. L’islam és de naturalesa conciliadora. Recomana ser pacient i invocar Déu. Els pobles tunisià i egipci, per exemple, han optat majoritàriament per l’islam com a factor de cultura i identitat. Consideren que les dictadures que els han dominat durant decennis emanen de la política occidental i que Occident en el seu conjunt –Europa i els EUA– no només és còmplice de tals dictadors, sinó que també aporta una cultura de signe laic oposada a les tradicions ancestrals d’una societat on l’islam s’ha viscut i s’ha practicat sempre com una moral i com a origen d’una gran civilització. Els islamistes entenen la laïcitat no com una separació entre la religió i l’Estat, sinó com una negació de la religió, un ateisme disfressat que no gosa manifestar-se de manera directa. I, amb aquest, es rebutja tota mena de debat.
Endavant l’islam com a manera de pensar, com a moral, com a cultura i com a identitat! Heus ací una tendència més aviat integrista i que continua el corrent del wahhabisme, que pren el nom del líder religiós del segle XVIII que promovia un islam al peu de la lletra, sense matisos ni llibertat d’interpretació. Els anys noranta del segle XX, els wahhabites arribats de l’Aràbia Saudita van atacar llocs de culte a Algèria perquè consideraven que el concepte de santedat és una noció il·legítima i antimusulmana. Altres militants d’aquest corrent acaben de destruir mausoleus a Tunis. El 20 de maig es van manifestar a Kairuan militants salafistes que brandaven els sabres invocant Bin Laden i cridaven, al lloc d’internet kapitalis.com, a “matar els jueus, els laics i els infidels”. Unes quatre-centes mesquites d’un total de cinc mil són en mans d’aquests elements radicals violents que es dediquen a foragitar les parelles d’enamorats als parcs.
Aquest islam triomfant exerceix un efecte tranquil·litzador de baix risc per als seus paladins. El rostre de militants i líders islamistes delata una satisfacció beatífica. Són feliços. La seva cultura no ha estat importada de l’exterior ni imposada pels occidentals. Els embarga el sentiment que, en aquest moment, res no contraria els seus plans.
Al Marroc s’aprecia un tarannà opositor. El 27 de maig hi va haver a Casablanca una gran manifestació contra la política del Govern islamista i a favor de la dig- nitat. El marroquí, que ha sentit sempre que pertanyia a l’islam, no ha experimentat la necessitat de proclamar la seva fe des de les teulades. Ni l’experimenta, tampoc, avui dia, atès que forma part integrant de la seva vida de forma natural. El seu país té una tradició de tolerància, que no deixa de trontollar quan uns grups de joves s’atreveixen a dinar públicament durant el Ramadà o s’entusiasmen amb músiques internacionals. El 24 de maig vaig poder veure a Rabat una multitud de milers de joves que seguien el grup de rock The Scorpions i també he vist molts seguidors del cantant jamaicà Jimmy Cliff, convertit a l’islam, de Lenny Kravitz o de Mariah Carey. Els islamistes i la seva premsa han atacat aquestes manifestacions, però els festivals i concerts gratuïts han continuat, amb gran èxit. L’alt patrocini del rei Mohamed VI no és cosa fútil. És un cap d’Estat molt hàbil: debat les qüestions amb el seu cap de govern, tempera els assumptes que es plantegen i encoratja el pluralisme cultural i l’obertura al món. El cas del Marroc té interès perquè té una societat civil dinàmica que considera que l’islamisme només és una etapa en el procés de democratització del país. Una etapa que segueixen de prop tant els mitjans de comunicació com els moviments de protesta. Però hi ha una taca: el judici al caricaturista Khalid Gueddar i la condemna de presó al raper Murad Belghuat. Als islamistes no els agraden l’humor ni la ironia.
A Egipte és una altra cosa. Allà la revolució no ha donat pas a totes les esperances del poble. Tanmateix, la resistència dels rebels que presencien com la seva revolució es veu confiscada per fanàtics continua viva i no llança la tovallola.
Les eleccions presidencials han demostrat, almenys, una qüestió: cada veu compta i, malgrat alguns fraus, la incògnita es manté fins a l’últim minut. No es pot manipular tot i manipular els resultats com feia Mubarak. Els islamistes només van obtenir una vuitena part dels vots en la primera volta. Hi rivalitzen, no obstant això, els salafistes, que volen que s’apliqui la xaria de manera immediata i que l’Estat intervingui en l’engranatge econòmic. D’altra banda, són enemics declarats dels coptes. Els seus militants procedeixen dels barris populars que viuen en la pobresa. Comparats amb ells, els Germans Musulmans sorgeixen com a mal menor. El seu electorat se situa en les classes mitjanes i són partidaris d’un cert liberalisme econòmic. Muhammad Mursi afirma haver guanyat i, si és el cas, haurà d’arribar a un compromís amb els militars, que sostenen els fils i faran tots els possibles per controlar els negocis pròspers (en gestionen més del 20% de l’economia del país) que els va cedir Mubarak.
El general Ahmed Xafiq, últim primer ministre de Mubarak, també s’atribueix la victòria. Tenia, tot cal dir-ho, el vot massiu dels coptes i dels nostàlgics del mubarakisme. Disposava del suport dels militars; des de la revolució, més de dotze mil joves han estat detinguts i condemnats per tribunals militars d’excepció; altres ciutadans han estat abatuts en el decurs de les manifestacions.
El poble egipci és conscient que l’etapa islamista (no necessàriament la dels salafistes, que seria la més dura) és inevitable. Enfrontats a les realitats existents, perdran el crèdit. La decepció està gairebé programada. L’Estat de dret no es decreta; es constitueix dia a dia a través de les proves i exigències d’una autèntica cultura democràtica.
A Síria, una gran part dels cristians donen suport a Baixar al-Assad, bo i tement l’arribada dels salafistes en cas de victòria dels insurrectes. El panorama islamista de l’era post-Baixar resulta creïble, per més que l’oposició minimitzi la importància d’aquesta tendència. No és una raó per acceptar o minimitzar la gravetat dels crims comesos per la família Assad, educada per un pare habituat a l’eliminació física de qualsevol opositor.
Una última dada advoca per la victòria dels islamistes aquí i allà al món àrab: polítics i intel·lectuals conreen la por de l’islam a Europa; parlen d’un “feixisme verd” amenaçador per a la identitat europea. Recuperen les tesis del periodista dels Estats Units Christopher Caldwell sobre l’avanç de la religió musulmana als països europeus, que va afirmar en una entrevista: “L’islam está en millor posició per assolir una superioritat en el pla demogràfic i conceptual” i no és “assimilable a la cultura europea”. Aquesta opinió ha reforçat la islamofòbia latent, tendència que ha permès que els grups i les formacions d’extrema dreta s’obrissin camí de manera preocupant a Europa, per exemple, a Noruega, Finlàndia, els Països Baixos i Sèrbia, per no parlar del Front Nacional a França o el dels Demòcrates Suïssos i del Partit Nacionalista Suís (26,6%). En darrer terme, la por de l’islam és un bon aliat de l’extremisme i el racisme. Alguns islamistes utilitzen els mateixos artificis per rebutjar el que procedeix d’Occident i, sobretot, els qui propugnen el diàleg de religions. Amb les seves actituds provocadores, desafien els valors de la república i inquieten les societats europees. D’altra banda, el que avui és en joc al món àrab és l’avenir de la modernitat. De moment, la regressió sembla que va al capdavant.