Els ecologistes parlen de fracàs davant d’un pacte que no convenç ni L’ONU
Brasil, EUA, la UE i fins i tot països en desenvolupament són blanc de crítiques
“Rio menys 20”. Així va quedar batejada alternativament la cimera de Nacions Unides sobre Desenvolupament Perdurable, a l’obertura de la qual van acudir ahir més de cent líders mundials com qui assisteix a un funeral: el funeral de les esperances en una possible acció global per frenar el deteriorament del planeta. Tal era el clima creat pel paupèrrim esborrany de declaració que els delegats havien aprovat hores abans sota la pressió i les presses imposades per l’amfitrió brasiler. Un esborrany que la majoria de delegacions semblaven resignades a firmar demà, sense gairebé tocar una coma, malgrat l’escàndol i les dures crítiques de l’exterior davant la falta de visió mostrada pels 193 països integrants de l’ONU.
Fins i tot el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon, va reconèixer que no era precisament aquest l’acord que ell volia per sortir al rescat del planeta: “Sé que alguns països esperaven un acord més ambiciós. Jo també”, va admetre. I després, esclar, va passar als habituals atenuants: “Les negociacions van ser molt difícils i lentes a causa dels conflictes d’interessos. Aquest és el resultat d’un llarg i delicat procés. No és el final, sinó el principi d’un procés”, va insistir tractant d’obrir un somriure quan va declarar inaugurada la conferència i proclamar presidenta la mandatària amfitriona, Dilma Rousseff.
La governant, encara que amb cara de pocs amics, va formular unes breus paraules de benvinguda lògicament més optimistes que les de Ban, ja que no en va el Brasil havia preparat el preacord. “No tinc cap dubte que estarem a l’altura dels urgents i complexos desafiaments que la situació global ens imposa”, va dir la presidenta. Però tant la seva expressió com el que fora d’escena tots deien indicava el contrari. Nivell, poc. Dubtes, tots.
Rousseff i Ban Ki-Moon van parlar quan la ciutat de Rio, de trànsit normalment insostenible, tractava encara de recuperar la normalitat després de l’aparatós desembarcament dels caps d’Estat i de Govern. I mentrestant milers d’indígenes i ambientalistes es preparaven, malgrat la pluja intermitent, per a una manifestació en la qual esperaven reunir unes 50.000 persones, en el marc de la cimera dels Pobles.
La manca d’objectius precisos sobre desenvolupament durador que donin el relleu als Objectius del Mil·lenni a partir del 2015; la renúncia a convertir el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (Pnuma) en una agència global amb pressupost regular i veritables facultats per fer execu- tar les decisions; l’absència de terminis per eliminar els subsidis a l’energia de combustibles fòssils i a les activitats nocives per al medi; la indefinició sobre els recursos i instruments amb els quals poder pagar la factura a la transició a una economia verda que amb prou feines s’esmenta... La llista de llacunes o elements inclosos a la declaració pactada justifica el sobrenom de Rio menys 20.
El catàleg de protestes de les organitzacions ambientalistes i altres representants de la societat civil és directament proporcional a les mancances esmentades en el text. “La Rio+20 es va transformar en un fracàs èpic. La conferència fallarà en termes d’equitat, ecologia i d’economia”, va explicar Daniel Mittler, director de Polítiques Públiques de Greenpeace. “És patètica”, va assenyalar
“Quina pèrdua de temps! Diríem que som en un seminari i no en una cimera”, diu WWF
per la seva part el director general de WWF, Jim Leape: “Si el text proposat és acceptat, llavors l’últim any de negociacions haurà estat una pèrdua de temps colossal. Si un no sabés el que s’està debatent aquí, pensaria que estem en un seminari, i no en una conferència internacional”.
Ningú no va escapar de les crítiques: la UE, per recular en matèria financera amb el pretext de la crisi; els Estats Units, per impedir la transformació del Pnuma en agència, per frenar els intents de precisar objectius i calendaris i per intentar carregar-se el principi de “responsabilitats comunes però diferenciades” de les nacions; el Brasil, per anteposar el seu temor del fracàs i la seva necessitat de sortir del pas a totes les altres coses, a costa de produir una proposta sense substància; la Xina i altres països en desenvolupament, per la seva resistència a compromisos que els haurien obligat a deixar-se vigilar en les seves polítiques ambientals...
La Xarxa d’Acció Climàtica, amb el suport de centenars d’oenagés, va difondre un comunicat exigint que es retirés del document la frase “amb la participació de la societat civil”: els seus membres rebutgen convertir-se en partícips de les conclusions.
I desenes de dones van expressar la seva fúria als voltants de la cimera per la desaparició del text final, a petició del Vaticà, de l’expressió “drets reproductius”: segons la premsa local, l’Església veia allà un gratuït atenuant a l’avortament.
Ban Ki-Moon va demanar als líders “més ambició”, la qual cosa es podria entendre com una invitació a reobrir el text per millorar-lo. És possible, ja que la cimera acaba demà, però no sembla fàcil. En una breu entrevista amb La Vanguardia, la comissària europea per a Canvi Climàtic, Connie Hedegaard, va considerar que tal pretensió “no és realista”, ja que l’acord resulta d’una “delicada negociació” el resultat del qual, encara que “no satisfactori”, és “el que el món pot acordar el juny de l’any 2012” sobre medi ambient. Que no és gaire.