Pioners de l’esport urbà
Barcelona, capital mundial de proves extremes, gràcies a una cultura alternativa que va arrencar fa 25 anys Els X Games reuniran 150.000 persones del 16 al 19 de maig i tindran un impacte de 42 milions d’euros
Fa mesos la multinacional dedicada a la fabricació de diversió, felicitat i diners Walt Disney va designar Barcelona com una de les capitals mundials dels esports més urbans i extrems. Del monopatí, el BMX, els salts difícils… Del 16 al 19 de maig, la ciutat acollirà els X Games. Quatre dies que congregaran 150.000 persones, que generaran un impacte de 42 milions d’euros i que es retransmetran per televisió en uns 200 països.
I repetiran el 2014 i el 2015. Fa mesos que les criatures de dotze anys estiren la màniga dels seus pares perquè els hi portin, i a més els comprin un altre escúter per a l’ocasió. Els de quinze prefereixen anar-hi sols, i amb planxes sense manillar i pròpies d’iniciats. Aquests jocs reuniran els millors de cada gremi, atletes americans amb estatus d’estrelles del rock, portades de publicacions com Rolling Stone encantats de venir a una de les meques pla- netàries dels esports alternatius.
Barcelona és un referent, que no és fruit de les coordinades polítiques entre administracions que propicien Jocs Olímpics o Mundials, sinó del bullir del seu asfalt. Aquesta és una de les històries no oficials de la ciutat. Fa un quart de segle, si un volia una bici BMX que no es trenqués en un parell de salts havia de demanarla als Estats Units. Els monopatins eren de plàstic. Fins a principis dels noranta no van arribar les primeres planxes decents de Santa Cruz. I la gent reia dels que caçaven onades a la Barceloneta.
Ho expliquen Marcos Heredia, Jaume Sala i Soren Manzoni, tres dels protagonistes d’aquells primers anys, pioners d’una cultura alternativa i contestatària que ja va arrelar entre les classes mitjanes i ara es presenta a tall d’espectacle familiar. Ara i aquí parlen ells. Però també podrien fer-ho d’altres. “Fa un quart de segle érem bèsties rares”. “Em construïa les meves rampes de llançament amb palets”. “Anaves a surfejar i intentaves que ningú no et veiés amb la planxa pel barri. La gent se’n fotia”. “Ha, ha, ha…”. “Som molt cabuts, caiem cinc vegades i ens aixequem set, encara que ara a aquestes edats els ossos ja fan el doble de mal”.
“Sí –continuen–... Et deien: ‘xaval, has vist massa episodis de Los vigilantes de la playa’”. “I a mi, que on anava amb una bici per a nens petits”. “Encara sento coses així quan vaig en skate a buscar el nen a l’escola. Que si un home de quaranta anys queda ridícul en un monopatí... Doncs el meu fill vacil·la entre els companys de classe perquè el seu pare és skater!” “És una qüestió d’identitat personal. Som així. Ho portem dins”. “Almenys ja ningú no riu del meu nom; ara queda bé i tot, dir-se Soren!”
Sí, Soren, com Kierkegaard, el filosof danès del segle XIX, el de la transgressió, el que escrivia que la llibertat només es podia conquerir a través del que és il·legal, immoral, insà... Perquè qui s’atreveixi a conquerir-la serà titllat de criminal, d’obscè, de malalt…
Perquè qualsevol que no s’avingui a la majoria deixarà patent la covardia dels que es refugien els uns en els altres i no s’atreveixen a... “Primer es van riure de nosaltres, i després ens van prohibir”. “Per això hi ha un nexe d’unió tan fort entre nosaltres. Tots som camarades”. “Nosaltres entenem que no s’ha de destrossar la ciu- tat. Però volem viure-la d’una altra manera”.
Un té aires d’entremaliat bon vivant, un altre cor de pare de família casolà, el tercer amaga un treballador disciplinat i metòdic. Al final, ja fos completant els estudis universitaris amb el màster més adequat o abandonant unes classes d’FP a les quals mai no anava per començar una carrera professional al magatzem d’una botiga surfista, tots tres van fer del seu estil de vida la seva manera de guanyar-se la vida. Es nota en la brillantor dels ulls.
“El futbol mai no em va interessar”. “Ni els àrbitres ni els equips…” “Ni les seves samarretes…” “El nostre fort és la llibertat”. Sense regles, límits,
EL COMENÇAMENT “Primer es van riure de nosaltres, i després ens van prohibir”, diu el surfista Soren Manzoni L’URBANISME La proliferació de places dures als vuitanta va ajudar a la promoció dels esports urbans
rivals… És el freestyle. Descobrir els racons de la ciutat que propicien les millors piruetes i anar més enllà. Descobrir els que en van descobrir d’altres i volar més alt. No importa si vas en BMX, monopatí, surf de neu o surfejant. És un exercici de superació personal, un circenc més difícil encara, un nova manera de viure l’esport i la ciutat. La postPOSTmodernitat, deia l’escriptor David Foster Wallace, està plena d’individus únics que necessiten fer-ho veure tota l’estona.
Marcos, Jaume i Soren són una mostra d’un canvi cultural. Els seus noms podrien ser els d’altres molts. L’antropòleg Xavier Camino, professor de ciències socials de l’escola superior de dis- seny Elisava de la Universitat Pompeu Fabra, va firmar l’any passat la seva tesi doctoral sobre el tema. A Barcelona, “La proliferació als anys vuitanta de places dures amb elements de disseny, els anhels de llibertat del postfranquisme i la permissivitat d’uns polítics que volien fer de l’espai públic un punt de trobada van forjar els fonaments de la nova meca de l’skate”.
A mitjans dels noranta les violentes manifestacions de skaters a Filadèlfia, les multes a l’embarcador de San Francisco i la saturació de la City londinenca il·lustraven el final dels vells referents. Els pro, les grans estrelles professionals, descobreixen Barcelona: una urbs assolellada, compacta,
en pendent i relativament barata. Vénen a enregistrar els seus vídeos promocionals, els seus espots. Els seus patrocinadors els lloguen pisos al Raval.
I milers i milers d’aficionats els imiten, volen gravar els seus propis espots a les places dels Àngels, de la Universitat, dels Països Catalans... Arriben en furgonetes Volskwagen des de tot arreu del planeta i la capital catalana es converteix en referent mundial, alternatiu i contracultural. Després del 2000 arriba la saturació, els comportaments incívics, les restriccions i les multes, la competència per l’ús de l’espai públic, el conflicte veïnal encara no resolt, el desmantellament dels últims espais condicionats per a la pràctica d’aquests esports, el buit...
Allà rau la gran contradicció de Barcelona: el seu nom és sinònim de rodes de poliuretà i no té ni un skatepark propi d’una gran ciutat. I mentre aquesta traumàtica i contradictòria popularitza- ció s’estén entre les classes mitjanes, també es planten les llavors d’una incipient i petita indústria en mans d’uns quants joves, alguns ja més grandets. Tots es coneixen. Mai no parlen malament els uns dels altres.
Avui dia Marcos, Jaume i Soren fan de les seves aficions la seva professió. Marcos Heredia va ser fa quatre anys un dels fundadors de Trickon, una xarxa social per a professionals i aficionats dels esports extrems amb més de dotze mil usuaris i una revista digital d’actualitat amb uns vuitanta mil seguidors a través de Facebook. Jaume Sala és responsable de distribució i logística de 360 Bicycles, una de les empreses més importants d’Espanya en la distribució de material BMX. A més, fabriquen els seus propis elements a Taiwan. Sala també és el mànager de l’equip de riders de l’empresa, i ha organitzat competicions tota la vida. Fins i tot va muntar un Bikepark a la seva ciutat, a Igualada. I Soren Manzoni és speaker i animador de tots aquests saraus, porta temes de vendes i és responsable de màrqueting a l’empresa Burton, també és mànager d’esportistes i a sobre punxa discos les nits dels dilluns a la popular sala Apolo de Barcelona, en les Nasty Mondays Sessions. Per què sortir de festa els dissabtes, si els dissabtes surt tothom? Millor els dilluns.
L’antropòleg Xavier Camino assenyala que els X Games són vistos amb esperança i recel per aquest món que evoluciona des de la contracultura cap al gran públic. Perquè són una gran oportunitat única de veure els més grans en acció. Perquè tothom vol que els que es coneixen com els Jocs Olímpics dels esports urbans serveixin perquè Barcelona segelli per fi un pacte per la convivència que acabi de normalitzar-ne la pràctica, i no que es converteixi en un espectacle televisiu que es practiqui des del sofà.