L’ambigüitat del colauisme

Ha de ser dur per a algú tan acostumat a la infal·libilitat com Pablo Iglesias admetre que la política catalana es resisteix al seu discerniment. Ja des de la primera incursió en campanya electoral, el líder de Podem va comprovar que el seu verb malcarat i alguns prejudicis casaven malament amb el complex hàbitat polític català. Tot i així, Iglesias, a qui no li falta perspicàcia, va detectar de seguida que el referèndum sobre la independència aglutinava prou consens com per proporcionar-li un espai de confort a Catalunya. Cal reconèixer la seva valentia a l’hora de defensar-lo a tot Espanya, si no de manera entusiasta, sí almenys sense subterfugis. Però el lideratge d’Ada Colau ha deixat Podem a Catalunya com una cosa residual. I ara que l’alcaldessa impulsarà una formació que aspiri a la presidència de la Generalitat, Iglesias ha llançat la tovallola. El partit de Colau i el d’Iglesias seran germans, però no tant com PSC i PSOE. Tot d’una, l’alcaldessa ha insinuat que anirà a la manifestació de la Diada i, encara que ha molestat els socis d’ICV, Iglesias ha sortit en defensa seva. És la primera mostra d’un nítid repartiment territorial entre tots dos.

L’equilibri de Colau sobre la independència és un portent. D’una banda, comparteix amb Podem la defensa de reformes polítiques perquè Catalunya s’acomodi millor dintre d’Espanya, d’una altra sap que no pot limitar-se a reclamar el referèndum perquè això la situa a la defensiva, ni deixar que l’independentisme l’arraconi en un bàndol. Una ambigüitat acuradament construïda va ser sempre la divisa més rendible de Convergència. És una proesa política que només funciona amb lideratges forts, en cas contrari acaba en batussa constant. Però ben gestionada, l’equidistància permet que cada ciutadà s’identifiqui unes vegades amb un accent del discurs i d’altres amb el seu aparent contrari. Pujol la va practicar durant tres dècades i sembla que no li va anar tan malament.