Viure en un món que no és per a elles

El burquini, o el vel a seques, és alguna cosa més que una peça de vestir i molt menys que una qüestió religiosa. Ens trobem en una mena de període de glaciació de l’islam, de pretesa tornada als orígens quan, en realitat, s’assembla més a un retrocés en tota regla. No en relació amb el model etnocèntric occidental, sinó a la seva pròpia història.

En la teoria els que porten o defensen l’ús de peces de vestir que cobreixin els cabells i/o el cos i la cara de la dona ho justifiquen pel mandat alcorànic: “Profeta! Digues a les teves esposes, a les teves filles i a les dones dels creients que es cobreixin amb la capa”. I acaben la cita aquí, com si fos un element més de la separació entre homes i dones pròpia de l’islam.

Quan la separació física no pot ser total el vel amaga el cos de la dona per evitar que sigui una temptació per a l’home. Primer els cabells, un element de seducció en totes les cultures i molt especialment en el món islàmic. Si hi ha nenes, joves i dones que es cobreixen amb tant afany els cabells, per què s’apliquen moltes d’elles tota mena de cosmètics? No les fa més atractives?

Per què porten els vels de mil maneres –apreses de vegades en pàgines web consagrades a això–, de colors a joc amb la roba? Si haguessin de portar el vel propi de la modèstia, el que les fa de tot menys desitjables, com el de les islamistes dels noranta –que complementaven una gavardina grisa, marró carmelità o negra–, veuríem destapar-se caps de joves a tort i a dret. “És que tot alhora...”. Una algeriana de 25 anys, divorciada, no es veia amb forces per imitar les seves predecessores del FIS mentre participava activament en la campanya d’un partit islamista a les legislatives del 2012.

Veure’s més o menys guapa és part de les implicacions de portar vel. A Lleó l’Africà, d’Amin Maalouf, Salma, la mare del protagonista, es queixa que ella, pel fet de ser musulmana, estava en desavantatge davant l’esclava cristiana amb qui compartia el marit: “Jo era lliure i ella era esclava, em va dir la meva mare, i el combat entre nosaltres era desigual. Ella podia utilitzar al seu aire totes les armes de la seducció, sortir sense vel, cantar, ballar, servir vi, fer l’ullet i anar lleugera de roba, mentre que jo estava obligada, per la meva posició, a no abandonar mai la reserva i encara menys a mostrar cap interès pels plaers del teu pare. (...) De nit, la mestressa era ella”.

Cinc segles després del personatge d’aquest relat hi ha coses que no han canviat. A la celebració de final d’un congrés sobre islam i espai públic a Melilla fa uns anys una noia de Ceuta es moria de ganes de ballar. “No puc; porto vel”, va contestar quan una noia va animar-la a fer-ho.

Si no podia ballar, menys encara podia posar-se un banyador en una piscina pública o a la platja per banyar-se o prendre el sol. El burquini ve a cobrir aquesta necessitat, després d’anys veient dones que es ficaven al mar vestides amb mil enagos. És viure en un món que no està preparat per a elles.

Tenint en compte l’evolució de la moda el burquini pot ser un model més del segle XXI, però convindria no perdre de vista la frase que completa la cita alcorànica prèvia: “És el millor perquè se les distingeixi i no siguin molestades”. Molestades pels mateixos musulmans de l’època!, que podien confondre-les amb esclaves, com explicava Julio Cortés, que va ser professor a la Universitat de Carolina del Nord, a les seves notes a la traducció de l’Alcorà. Caldria encara catorze segles després?