Renzi presenta el pla Casa Itàlia com a resposta als sismes a llarg termini
El Govern promet una reconstrucció que eviti els errors de L’Aquila
El debat sobre la reconstrucció dels pobles devastats per l’últim terratrèmol dels Apenins ja ha començat. Renzi va anunciar, sense excessius detalls, el llançament del programa Casa Itàlia, destinat a reformar edificis perillosos i a garantir que les noves construccions compleixen els requisits antisísmics. Però l’ambiciós pla ha estat acollit amb escepticisme, pel cost astronòmic que suposaria dur-lo a la pràctica al peu de la lletra.
El ministre d’Infraestructures, Graziano Delrio, va dir ahir que no es vol seguir el model de L’Aquila, la capital dels Abruços, després del sisme d’abril del 2009. Allà el Govern Berlusconi va optar per l’alternativa de les anomenades new towns (nous barris), uns blocs d’apartaments prefabricats, a la perifèria de la ciutat, de vegades bastant allunyats, on es va ressituar tota la població que va perdre les seves llars. El procés va ser bastant ràpid, però a costa d’alentir fins a l’exasperació la reconstrucció del centre històric, que encara està en obres majoritàriament. A més d’algunes deficiències arquitectòniques i d’escàndols de corrupció en els concursos públics, les new towns van resoldre el problema urgent de donar un sostre però van destruir en bona mesura l’esperit de L’Aquila, la seva ànima, i el teixit social preexistent.
Segons Delrio, el model que seguiran ara ho decidirà cada alcalde, i fa l’efecte que s’optarà per la reconstrucció immediata dels edificis destruïts i enderrocats, provant de reviure com més aviat millor els nuclis antics, en especial el d’Amatrice, la localitat que ha pagat el preu més alt de la sacsejada tel·lúrica.
“La gent té el dret a viure al seu propi territori, a ser a prop de les seves arrels”, va insistir Renzi, dijous a la nit, després de la reunió del Gabinet en què es va declarar l’estat d’emergència a les àrees afectades i es van aprovar els primers ajuts.
La vaguetat del programa Casa Itàlia i les dificultats colossals per dur-lo a terme provoquen cautela entre els experts. Fa anys que un professor d’arquitectura de la universitat de Nàpols, Aldo Loris Rossi, diu que Itàlia hauria d’eliminar tota “la porqueria immobiliària postbèl·lica”, uns 40 milions d’edificis construïts entre el 1945 i principis dels setanta del segle passat, ja que són de baixíssima qualitat i constitueixen un risc. Segons Rossi, sortiria més a compte això que continuar pagant l’alt cost, econòmic i en vides humanes, per les destrosses provocades pels terratrèmols periòdics.
Les tasques de desenrunament, mentrestant, van continuar. Les rèpliques no van donar treva. En les primeres 48 hores després del terratrèmol principal hi va haver més de 900 sacsejades secundàries, un dels quals, ahir al matí, va arribar a una magnitud de 4,8. Com a conseqüència de les rèpliques hi va haver alguns ensorraments i es va tancar un pont d’accés a Amatrice que va obligar a obrir a corre-cuita una drecera alternativa, fet que va complicar més la logística. Els morts sumaven a mitja tarda d’ahir 278. Encara buscaven 15 desapareguts sota les pedres. El ministre de l’Interior, Angelino Alfano, va considerar “un miracle laic” que es rescatessin amb vida 238 persones.
Uns 80 ferits continuaven ahir a l’hospital de Rieti, la primera destinació de les ambulàncies després del sisme. Aquesta instal·lació, a la capital provincial, envoltada de muntanyes, va arribar a acollir 240 ferits. Segons el portaveu hospitalari, Michele Bizzoca, la resposta de la població va ser “molt entusiasta i solidària” a la demanda de sang. Ahir Protecció Civil va demanar que no s’enviï més ajuda espontània –menjar, roba, etcètera– a la zona del terratrèmol perquè és innecessària.
En una habitació de l’hospital de Rieti es recuperaven la Sonia, de 35 anys, i la seva filla Elena Sofia, d’onze mesos. Totes dues dormien en una casa d’una planta a Villa San Lorenzo, una vila a 7 quilòmetres d’Amatrice, quan es va produir el sisme. “Em vaig trobar de sobte sepultada, en la foscor, amb només el rostre al descobert”, va explicar la mare. Va poder sortir, va arribar al carrer i algú li va donar una llanterna. Va trobar ella mateixa l’Elena Sofia, la va ficar al cotxe i va conduir fins a l’hospital.
“Estava adormida i coberta de pols –va prosseguir la Sonia–. Es
Els morts ja s’eleven a 278 i encara busquen 15 desapareguts sota la runa
“La meva filla d’onze mesos va tenir els ulls tancats un dia sencer, per la pols”
va estar un dia sencer amb els ulls tancats, però no té cap trauma intern”.
“Els italians hem de reflexionar i mobilitzar-nos per canviar la manera de fer les coses, per donar prioritat a la seguretat de les persones”, va assenyalar la Sonia.
–Confia que canviï la cultura sobre la prevenció?
–Acabem de rebre una lliçó, de vida o mort. Ha estat més catastròfic que a L’Aquila. N’hem d’aprendre.
–Què ha significat per a vostè aquesta experiència?
–El destí ens sotmet a proves dures. Hi ha forces més potents que nosaltres. La vida és un bé preciós i no es pot malgastar. Hem d’apreciar tot el positiu que podem fer en la vida i no dilapidar-la en coses fútils, en coses superficials.
–Què li explicarà a la seva filla quan sigui més gran?
–Em va agradar portar-la a Amatrice, que conegués aquells pobles, aquell aire, la muntanya. A l’Elena Sofia li explicaré que vam tenir sort, que vam ser fortes, que no s’ha de rendir mai, per difícils que siguin les circumstàncies, que mentre hi hagi una possibilitat cal aprofitar-la. Sóc el que vaig fer. Sortir d’allà, sense por que em caigués alguna cosa a sobre, per anar-la a buscar.