Nicolas II
AFrança, tot –o gairebé tot– és petit, o susceptible de ser-ho. Encara que no menor... L’absència de sufixos diminutius en la llengua francesa ha generalitzat l’adjectiu, que tot i això ha adquirit amb els segles variats matisos i significats. Fins al punt que la mida és el que menys importa... Un es pot llevar al matí ben aviat, a l’hora del petit matin, prendre un petit-déjéuner amb la seva petite amie (o el seu petit ami) i sortir a fer una petite promenade per París, abans d’anar a dinar a un petit resto que –en el cas d’estar de vacances– pot desembocar en una petite sieste, abans de tornar a sortir a prendre unes copes en petit comité...
L’afecció dels francesos per l’adjectiu petit contrasta amb els pocs estudis lingüístics que hi ha sobre això. Així ho subratllava, en una conferència pronunciada el 2012 en el Congrés Mundial de Lingüística Francesa, el professor australià Bert Peeters, que apuntava, entre les seves funcions, la de suavitzar un significat –en general, un gest de bona educació–, minimitzar la importància d’un fet o subratllar una dimensió particular o afectiva.
Sens dubte, hi ha una certa barreja de voluntat de minimització i d’afectivitat en el concepte petits blancs introduït fa tres anys en el llenguatge polític pel professor Aymeric Patricot al seu llibre Les petits blancs: un voyage a la France d’en bas (Els petits blancs: un viatge a la França de baix), a través del qual retratava la classe treballadora francesa blanca, empobrida, on es cova avui un fort ressentiment antisistema i antiimmigració. Els petits blancs serien, segons aquesta percepció, una mena de minoria exclosa i marginada al seu propi país, oblidada per les elits acomodades i benpensants de les grans ciutats, i discriminada davant una població d’origen estranger immigrant que es beneficiaria àmpliament –segons una de les llegendes urbanes més esteses i arrelades– de tots els ajuts socials. Un concepte agafat d’alguna manera dels white trash dels Estats Units.
Els petits blancs constitueixen des de fa temps l’electorat objectiu a qui s’adreça el Front Nacional (FN) de Marine Le Pen, especialment fort a les zones obreres desindustrialitzades i amb gran concentració d’immigrants. I sembla que s’han convertit també en el destinatari principal del discurs de l’expresident Nicolas Sarkozy, líder del partit conservador rebatejat com Els Republicans i aspirant –mitjançant eleccions primàries– a presentar-se per tercera vegada com a candidat a l’Elisi.
Sempre hi ha alguna cosa vella en tot nou Sarkozy –un polític que aspira a presentar-se com un home en permanent renovació–. I també n’hi ha en el Sarkozy edició 2017. Però qui avui aspira a coronar-se l’any que ve com Nicolas II té menys a veure amb el reformador Nicolas I del primer quinquenni (2007-2012) que amb el frustrat candidat derrotat pel socialista François Hollande fa poc més de quatre anys.
Desatenent els que, des de les seves pròpies files, li deien que les eleccions només es podien guanyar des del centre polític, Sarkozy va fer un acusat gir a la dreta en la seva campanya electoral, seguint els consells d’un dels seus assessors més influents, Patrick Buisson, un personatge fosc sorgit de les entranyes de l’extrema dreta segons el qual el combat electoral es disputava al terreny de l’FN. Sarkozy així ho va fer. I va perdre.
Nicolas II no només va pel mateix camí, sinó que dóna senyals que ho fa encara amb més determinació, combativitat i desimboltura que el 2012. El seu llançament com a candidat a les primàries de la dreta aquesta setmana –amb la presentació d’un llibre-manifest, Tout pour la France (Tot per França), entrevistes i mítings– ha mostrat ben clar el terreny en què Sarkozy planta batalla. Les seves dues idees-força principals són la identitat (llegiu, islam) i la seguretat (llegiu, terrorisme islamista). I la forma en què les aborda recorda dramàticament Donald Trump i Nigel Farage, no perquè sí tant els votants del Brexit com els suports de Trump tenen la mateixa extracció social i perfil ètnic –obrers blancs empobrits– que els que busca Sarko.
Fa quatre anys Sarkozy va perdre. I qualsevol podria estar temptat de pensar que l’expresident no ha après la lliçó. Potser té raó... O potser és només que es va avançar al moment. Avui les seves emmascarades proclames autoritàries i xenòfobes –disfressades de fermesa i republicanisme laic– triomfen a tot Europa i als Estats Units.
Nicolas II, en cas que sigui coronat novament, promet defensar la “identitat nacional” i forçar l’“assimilació” dels estrangers –dificultant l’accés a la nacionalitat francesa i eliminant parcialment el “dret de sòl”–, frenar la “immigració de masses” –restringint el reagrupament familiar, retallant les prestacions socials–, i posar límit a l’islam –prohibint els signes religiosos (llegiu el vel, a més del burquini ) no només a les escoles, sinó a les universitats, administracions públiques, empreses... i col·locant els imams de les mesquites sota control del Ministeri de l’Interior. En matèria de seguretat, defensa posar en retenció o sota vigilància no només els gihadistes –una vegada surtin de presó–, sinó qualsevol sospitós d’haverse radicalitzat i representar una amenaça per al país, a més de consolidar els escorcolls –de dia o de nit– més enllà de l’estat d’emergència. És més, molt més, del que proposava el 2012. Però llavors encara no s’havien produït les matances del Bataclan ni del passeig de Niça...
“No sóc el candidat de l’aigua tèbia”, ha proclamat. La incògnita és quanta gent hi ha avui a França disposada a escaldar-se.
Sarkozy, aspirant per tercera vegada a l’Elisi, busca el suport electoral dels anomenats ‘petits blancs’