Retorn a Ventotene

La línia divisòria entre els partits progressistes i els partits reaccionaris cau a partir d’ara; ja no és la línia formal de més o menys democràcia, o del més o menys socialisme per establir. Més aviat, la novíssima línia de separació és la que distingeix aquells que conceben com a camp central de la lluita l’antic final, és a dir, la conquesta del poder polític nacional, i que faran, fins i tot involuntàriament, el joc de les forces reaccionàries, deixant que la lava incandescent de les passions populars torni a solidificar-se al vell motllo i que ressorgeixin els vells absurds, d’aquells altres que veuen com una tasca central la creació d’un estat internacional sòlid, i que dirigeixin cap aquest objectiu les forces populars. I una vegada conquerit el poder nacional l’utilitzin en primeríssim lloc com a instrument per realitzar la unitat internacional”. Això escrivien Alberto Spinelli i Ernesto Rossi el juny del 1941 des de la presó de l’illa de Ventotene, on estaven encarcerats per Mussolini.

El document es va dir el manifest de Ventotene i van ser els seus principis els que van inspirar el Moviment Federalista Europeu, matriu ideològica que es van apropiar les elits polítiques i econòmiques de la postguerra europea per construir una Europa a la seva mesura. Perquè en el manifest també hi havia un fort contingut de reforma social (Spinelli havia estat comunista) i es deia que només si la justícia social era part del projecte, rebria el suport dels pobles.

Però no va ser aquest component social el que va portar Matteo Renzi, Angela Merkel i François Hollande a reunir-se a Ventotene el dilluns 22 d’agost rememorant la inspiració del noble projecte europeu. Per això es van reunir al portaavions Garibaldi com a afirmació de la força amb què encara compta la Unió Europea, malgrat el Brexit i res més que caigui. Encara que, en realitat, amb aquest intent de rellançament d’Europa hi va haver molt també de salvament personal, o almenys del seu llegat. Hollande deixarà de ser president el maig del 2017, l’únic dubte és sobre el seu successor: Le Pen, Sarkozy o Juppé. Renzi va decidir jugar-s’ho tot a un referèndum de reforma constitucional al novembre, que ara per ara va perdent en les enquestes. I Merkel, que malgrat la mala fama per la seva mania de l’austeritat continua sent la que té les idees més clares sobre com navegar per la tempesta, no està gaire segura que els alemanys no li facin pagar el setembre del 2017 la seva humanitat amb els refugiats.

Tot i així, els grans països de l’eurozona es van concertar per defensar una política comuna en la cimera informal dels 27 d’aquí a un mes a Bratislava, en la qual hauria de sortir una posició unitària sobre la Unió Europea post-Brexit.

No sortirà, perquè en realitat el que està passant no és un reforçament del federalisme (el projecte implícit de Merkel), sinó un nacionalisme excloent que arriba al paroxisme a Hongria i Polònia, amb governs la ideologia dels quals contradiu directament els ideals que van inspirar el projecte europeu.

La preocupació de Merkel, en realitat, és com frenar la dinàmica centrífuga, perquè no es tracta de fer “més Europa”, sinó de fer una Europa sostenible. I és que un nou referèndum s’entreveu a Holanda a curt termini i, segons els sondejos, ofereix pocs dubtes sobre el seu resultat: tindríem un Nexit. I passaria igual a Escandinàvia i possiblement a Àustria.

Les maniobres en curs són perquè no es puguin convocar aquests referèndums, utilitzant els recursos parlamentaris proeuropeus a cada país. Tot i així, si entenem que l’antieuropeisme és la forma dels nostres països d’oposar-se a les conseqüències de la globalització i que té les arrels en la crisi de legitimitat dels partits i en la crítica a l’austeritat imposada pels governs en defensa de les elits financeres, sembla clar que les aigües turbulentes que amenacen amb arrossegar el projecte europeu provenen d’un cabal profund de greuges i desenganys.

El nacionalisme i el seu correlat, la xenofòbia, són la línia de defensa tradicional contra la por del desconegut. I en el nostre context augmenta cada dia amb la por, justificada, al terrorisme islàmic. Un terrorisme que té arrels en la discriminació local i global contra els musulmans i que s’incrementa així que els seguidors de l’Estat Islàmic són derrotats militarment. La sortida estratègica en la confrontació asimètrica (exèrcits contra xarxes d’acció) és el terrorisme indiscriminat, atomitzat, individualitzat, gairebé impossible de prevenir.

Com es pot tornar a Ventotene en un context de por, de deteriorament de les condicions de vida, de desconfiança en les elits, de rebuig de l’altre, de xenofòbia i violència? I tanmateix cal recordar que el manifest de Spinelli i Rossi es va gestar precisament des del ventre purulent del feixisme i que les seves idees van florir en una Europa devastada per la violència i pel nacionalisme exacerbat.

Les lliçons de la història ensenyen que els canvis profunds estan associats a situacions de crisi, perquè si tot va bé, no hi ha raó per moure res. Per això és potser possible reconstruir el somni europeu, però mitjançant una rectificació profunda del que s’ha estat fent, imposant un projecte des de dalt i cuidant la macroeconomia a costa de les microvides.

¿Recordeu el dictamen recent del Tribunal Europeu davant el reclam de les famílies espanyoles que els bancs els havien de tornar els diners d’hipoteques lleonines? El tribunal va donar la raó als querellants sobre els seus drets, però va rebutjar la devolució dels diners perquè això implicaria “greus riscos per a la macroeconomia”.

Així no, així no es fa Europa des dels portaavions o la macroeconomia. Per aquest camí, la desintegració gradual del projecte europeu s’esbossa en l’horitzó.

Potser és possible reconstruir el somni europeu, però no si se segueix imposant un projecte des de dalt i cuidant la macroeconomia