El cul de la Kardashian
Es van extingir els dinosaures. Van tancar la Derbi i l’Elbe. Adéu al Musical Emporium. El tauró blanc està en perill d’extinció, també el goril·la de muntanya i les abelles mel·líferes. L’Antàrtida es fon... Si això és així, per què no havien de desaparèixer els periodistes?
Darrere d’aquesta pregunta hi som tots els de l’ofici, amagats, amb l’ai al cor des de fa no tant, no sé, dos, tres, quatre, deu mesos, que no és qüestió de posar data a tot com el calendari marià. Com un devot amant ferit pel menyspreu, ens tortura la idea de si estem fent alguna cosa malament perquè la gent no ens estimi com abans. Diuen que hi ha lectors que semblen haver fugit cremant roda rere el cul de la Kardashian, que s’estimen més que els textos llargs, els grans reportatges, les entrevistes, la informació contrastada. En definitiva, el periodisme. Doncs jo no ho crec. Hi ha coses que et fan millor professional, i una d’elles ha estat aprendre l’ofici així com li oferim en aquest diari cada dia. Com ha estat sempre. I lluny de pensar que els de la meva espècie estem creuant la porta de l’infern de Dant, aquella que quan la creues perds tota l’esperança, penso que l’extinció encara és lluny.
Cap a on va l’ofici? Com serà el futur? Si ho sabés, no estaria aquí escrivint això. No per res, no, perquè ja veuen com de rebé que em sento aquí, recolzada en aquesta columna.
Només el periodisme salvarà l’ofici, però no hi ha lloc ni per a l’autocomplaença ni per a la desesperança
L’única cosa que tinc clara és que no hi ha periodisme sense periodistes i que a l’altar de les noves tecnologies estem immolant el moll de l’ofici. Un dels millors consells que podria donar als meus col·legues no és ni original, el vaig llegir no recordo on i remet a un verb que no és al diccionari. Hem que periodistitzar-nos, o desapareixerem. Que els periodistes siguin periodistes i no una altra cosa, homes o dones-orquestra. M’agraden els periodistes de raça dels quals aprenc diàriament, que pensen que els fets són tossuts, que escolten més que parlen i que canvien d’opinió quan canvien els fets. Així que periodistitzem-nos. Res d’autocomplaença. Paper, boli i carrer. Les millors cròniques s’escriuen en una cuneta, a la frontera d’un lloc en guerra, a la plaça d’una Amatrice devastada. O a la barra d’un bar, en un tovalló. O a la sortida d’un concert. I els garanteixo que si haguéssim pogut anat fins aquell planeta gairebé bessó a la Terra, ho hauríem fet si amb això aconseguíssim complir amb el que se suposa que s’espera de nosaltres. Nada me gusta más que tu sonrisa, corazón, este es tu mejor lugar. La cursiva és de Fito Páez.
Enmig del debat actual, de fer-ho tot més ràpid, de buscar notícies clicables, convé recordar el que és obvi. Per sobre de la precarietat que s’ha instal·lat en un ofici tan enganxat al carrer, de la cançó de l’“esteu ben fotuts”, hi ha una cosa que ens distingeix: l’entusiasme i l’entrega.
Així estem, els romàntics. Són temps terribles, però no de capitulació sinó de recapitulació. Davant el dubte, periodisme. I, si no, el cul de la Kardashian.