El lord anglès i el polonès Josef
Si la història es pogués menjar a l’aire lliure, acompanyada d’una copa de xampany –o millor encara, d’un aperol spritz, la beguda de moda–, el J. Sheekey del centre de Londres seria un lloc imbatible. Des de la seva terrassa es pot contemplar el món com si el temps no hagués passat des de finals del segle XIX, quan lord Salisbury va donar permís a un polonès anomenat Josef Siekowsky, que tenia una parada de peix, perquè servís àpats amb la condició que atengués degudament els seus amics del món del teatre.
I és que el J. Sheekey (una adaptació a l’anglès de Siekowsky) no és tan sols sinònim de marisc de Cornualla, ostres irlandeses, salmó fumat escocès, llagosta thermidor, llenguado de Dover i altres delícies del mar, sinó també de l’univers de la farànhedonista dula, perquè entre la seva clientela, com certifiquen les fotos d’època en blanc i negre penjades als plafons de fusta de caoba, hi han figurat tots els grans de l’escena britànica, començant per sir Laurence Olivier. I ara, un dia d’estiu com avui, un es pot trobar fàcilment amb Kevin Spacey, Sienna Miller, Keira Knightley o qualsevol actor i actriu que estigui actuant al West End.
La terrassa, en un carreró per a vianants victorià entre Leicester Square i Covent Garden, és com un apèndix contemporani de l’Anglaterra imperial. Els fanals i les façanes dels edificis permeten viatjar al 1896, quan lord Salisbury va donar llum verda al negoci de Josef. Però el plaer de dinar o sopar a l’aire lliure en aquesta ciutat és una cosa molt recent, que fa vint anys pràcticament no existia, procedent de la cultura dels climes mediterranis més benignes, i solidificada des de la imposició de la prohibició de fumar.
Sí, una visita al J. Sheekey és un viatge en el temps, des que et rep a la porta un bidell vestit de vermell fins que et serveixen els cambrers amb granotes blanques a la manera antiga. Al món com era abans de la globalització i el Brexit, quan els aristòcrates feien una visita al local de Josef per menjar un memorable pastís de peix que encara figura a la carta, i criticar l’obra que havien vist.
El restaurant s’ha anat expandint, fins a disposar de set salons íntims –alguns amb reservats per als necessitats de privacitat, com quan s’hi presenten David i Victoria Beckham– en un ambient art déco que destil·la classe i glamur per tots els porus, amb vidres esmerilats, butaques de cuir i una llum ataronjada. La terrassa és una altra cosa, el privilegi (gairebé la necessitat biològica) de dinar a l’aire lliure quan a Londres fa bon temps, un fenomen més habitual del que es pensen els forasters, però tot i així imprevisible.