Un curs ple d’aventures
Les novetats arriben en galera amb Falcones al timó i una obra inèdita de Bolaño en castellà
Per què fingir quan no hi ha dubte que Els hereus de la terra (Rosa dels Vents), la nova novel·la d’Ildefonso Falcones (Barcelona, 1959) –la segona part de L’església del mar–, serà el llibre més exitós d’aquesta rentrée literària, a partir del proper 31 d’agost, dia que es posa a la venda. Deu anys després de l’apoteòsica irrupció del que era llavors la primera novel·la d’un advocat sense taules llibresques, l’autor s’ha consagrat amb dos voluminosos supervendes més, com La mà de Fàtima (2009) i La reina descalça (2013). Ara ha decidit tornar als orígens situant l’acció tan sols tres dies després que acabés L’església... i ens proposa de seguir Hugo Llor, un protegit d’Arnau Estanyol que treballa com a aprenent a les acabades de construir drassanes de Barcelona... però que acabarà dedicantse a la indústria del vi, en una època que el Raval no era més que una llarga extensió d’horts. Falcones es confirma com un constructor de trames populars molt eficaç sacsejant el lector amb matances de jueus, intrigues palatines amb el compromís de Casp de fons, sexe, violència, romanticisme i fins i tot batalles navals amb corsaris. El mite de la Barcelona medieval, salvatge i frenètica.
Un gigoló per anar a l’òpera. La carne (Alfaguara, setembre) és la nova novel·la de Rosa Montero (Madrid, 1951). La sexagenària Soledad contracta un prostitut de 32 anys perquè l’acompanyi a una funció operística amb l’objectiu de posar gelós un examant. Però les coses es compliquen per un esdeveniment violent i entre ells s’establirà una relació volcànica. Ella, mentrestant, ha d’organitzar una exposició sobre escriptors maleïts per a la Biblioteca Nacional.
Bolaño d’ultratomba. No us espanteu, però Roberto Bolaño (1953-2003) continua publicant. Miracles de la gestió dels arxius, El espíritu de la ciencia-ficción (Alfaguara, novembre) és la novel·la pòstuma que tant s’esperava. Què en sabem? Diuen els marmessors que té “aproximadament 224 pàgines”, que la va datar a Blanes el 1984 i que “la va donar per finalitzada”. S’ambienta a Ciutat de Mèxic als anys setanta i inclou “una indagació, una història de ficció i una entrevista literària”. I encara hi afegim un altre enigma: per què no la va publicar en vida?
Nazis a la residència. Clara Sánchez (Guadalajara, 1955) va aconseguir un enorme èxit el 2010 amb Lo que esconde tu nombre, la història, basada en fets reals, d’uns antics nazis amagats a la Costa Blanca que va guanyar el premi Nadal. Ara continua estirant el fil a Cuando llega la luz (Destino, setembre), amb els mateixos protagonistes, la jove Sandra –que rep uns inquietants anònims– i el vell Julián, ingressat en una residència on conviu
amb algun dels monstres sense que l’hagin identificat... de moment.
Així es fa un escriptor. Afligit d’una terrible malaltia degenerativa, l’argentí Ricardo Piglia (Adrogué, 1941) paradoxalment continua donant mostres del seu enorme talent, aquesta vegada amb la publicació (Anagrama, setembre) del segon volum de Los diarios de Emilio Renzi, que porten per títol Los años felices i recorren el període que va del 1968 al 1975. Renzi, ja ho sabeu, aquell escriptor que tant s’assembla a Piglia...
El sur no és de Víctor Erice. Hi ha un altre llibre sobre una escriptora, aquesta ben real, Los últimos días de Adelaida García Morales (Random House, setembre), en què la seva autora, Elvira Navarro (Huelva, 1978) –que va retratar la dura vida laboral d’avui a La trabajadora–, se submergeix en el commovedor misteri de l’autora d’El sur, que va morir gairebé d’incògnit el 2014. Narrant, com si es tractés d’un documental, els últims dies de l’escriptora –que poc abans de morir es va presentar en una oficina estatal d’Igualtat per demanar 50 euros amb què anar a visitar el seu fill–, Navarro reflexiona sobre les relacions paternofilials, la creació, l’injust tractament de les dones artistes, l’autodestrucció i la bogeria. Qui va dir que això dels grans autors empobrits era cosa d’altres èpoques?
El desig clandestí. En les tertúlies literàries locals es descriuen aquests dies escenes –sobretot, les sexuals ambientades en cinemes– d’El amor del revés (Anagrama, setembre), de Luisgé Martín (Madrid, 1962), la història en primera persona d’un home que en assumir la seva homosexualitat el 1977, als 15 anys, es jura que “no ho sabrà mai ningú”. L’obra és un commovedor i impactant recorregut pel camí que el porta, finalment, el 2006, a casar-se amb un home.
Don Quixot i la Gran Poma. Hi ha una dona a Nova York –en concret, al barri de Queens– que va escrivint com si res obres en les quals supera cada vegada nous llistons. Es diu Marina Perezagua (Sevilla, 1978) i hi ha expectació per saber què haurà fet a Don Quijote de Manhattan (Libros del Lince, setembre), per aconseguir el padrinatge ni més ni menys que de Francisco Rico, de natural reticent a aquestes coses, que la presentarà pròximament a Bar- celona. L’argument és el següent: Don Quixot (disfressat de C-3P0) i Sancho Panza (amb un vestit d’ewok) es passegen per la Nova York actual. El gentilhome llegeix una Bíblia que li ha regalat una dona i que li inspira noves aventures.
Després de matar. Un dels narradors més sòlids de l’actualitat és Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959), resident a Alemanya i capaç d’excel·lir en registres diversos. Aquesta vegada, a Patria (Tusquets, setembre) aborda el País Basc post-ETA: després de l’abandonament de les armes, Bittori explica a la tomba del seu marit, el Txato, assassinat per la banda, que tornarà a la casa on van viure. El seu retorn alterarà la falsa tranquil·litat del poble, sobretot la de la seva veïna i examiga Miren, mare d’un terrorista empresonat. Què va ser el que va enverinar la relació entre aquestes dues dones?
I a més... La llista de totes les novetats literàries interessants amenaçaria d’ocupar el diari sencer. Per exemple, la gran aposta de Libros del Asteroide per al setembre, Asamblea ordinaria, de Julio Fajardo Herrero (Tenerife, 1979), en què la precarietat laboral s’impregna a la pell de cada personatge. Paloma Díaz-Mas (Madrid, 1954) publica Lo que olvidamos (Anagrama, octubre). A La embajadora (Roca, novembre) de Pilar Tena, la nova representant de l’Índia a Espanya, filla d’un maharajà, presenta les seves credencials al Rei. En la mateixa editorial (octubre), el thriller Ilusionarium, de José Sanclemente, arrenca amb un periodista que ha d’investigar l’enigma de la Daisy, una jove maga que es va llançar al Sena. I a La casa del reloj (Destino, setembre), d’Álbaro Pombo, un inesperat hereu s’ha de mudar a una mansió del ric mort...