El Fringe, en primera persona
La companyia catalana Atresbandes explica la seva experiència a Edimburg, l’aparador teatral més gran del món
Els actors i els tècnics de l’espectacle anterior recullen la seva escenografia a tota velocitat. Tenen vuit minuts després d’acabar els aplaudiments. Ho fan d’una manera tan ordenada i veloç que sembla una coreografia. I quan encara no tenen totes les caixes plenes, entren a l’escenari de l’Old Lab, el vell laboratori, els actors de la companyia següent, que tenen 17 minuts per vestir-se, ajustar els focus, canviar filtres, provar el so i fer anar els vídeos. Igual com hi ha llits calents, a Edimburg, encara que hi fa fred, hi ha teatres calents, on una obra en succeeix una altra. Fins a set al dia. En aquest cas, encara que l’obra es titula All in, els quatre actors són catalans, de la companyia Atresbandes. I és la segona vegada que protagonitzaran aquesta fabulosa bogeria que és el festival Fringe d’Edimburg, l’aparador teatral més gran del món: 3.269 obres de 48 països en només 25 dies. És a dir, la programació que sumarien els teatres de la capital catalana en gairebé una dècada oferta en menys d’un mes a la capital escocesa.
El Fringe és gegantí. Es va gestar el 1947 quan grups de teatre que havien quedat fora del Festival Internacional d’Edimburg es van posar a muntar igualment les obres. I s’ha convertit en un gegant que ha superat en fama el seu germà gran i fins i tot li ha nascut la seva pròpia trobada alternativa, el Forest Fringe, on els artistes no paguen per tenir un espai per actuar. Al Fringe, sí. La companyia Atresbandes, integrada pels actors Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo, i que per a l’obra All in incorpora a més Melcior Casals, ha pagat 1.500 lliures per tenir un espai al Summerhall, l’antiga Facultat de Veterinària convertida progressivament des del 2011 en un impressionant hub creatiu per una rica família de la ciutat, els McDowell, sense cap ajuda pública.
El Summerhall, on els actors d’Atresbandes van actuar per última vegada ahir després de dues setmanes de funcions amb molt bona acollida, presenta tot solet 147 espectacles i 1.771 actuacions, molt més que el Grec, i per les seves nombroses i velles sales –incloenthi el teatre anatòmic on disseccionaven els animals– hi passen moltes de les millors obres de tot el Fringe, un festival que té 294 espais (!) diferents per la ciutat –ho envaeix tot, esglésies, parcs, universitats i bars–, programats de manera independent, sovint amb pura stand up comedy. Al Summerhall hi ha selecció. I als Atresbandes, una de les companyies joves catalanes amb més projecció internacional, els van seleccionar. Aquest cop era fàcil: ja hi havien estat amb Solfatara fa tres anys i llavors van aconseguir un èxit notable, incloent-hi un tuit favorable –quan es competeix amb 3.200 obres és la diferència entre l’èxit i el fracàs– de la crítica de The Guardian Lynn Gardner.
Solfatara, reconeixen els joves actors, tenia menys risc que All in, estrenada fa poc al festival HOME de Manchester, que la coprodueix amb el festival TNT de Terrassa. Amb Solfatara ja havien fet gira pel Regne Unit abans d’Edimburg. Així que la seva particular fada bona, Sarah-Jane Watkinson, la seva productora britànica i mànager teatral, els va animar a tirar-se a la piscina de l’aparador teatral del món. Una piscina cara: els vols, el lloguer de l’espai, de l’equip tècnic i del pis per a ells i el tècnic –pis convertit per moments gairebé en una comuna amb llits inflables, a la qual es van afegir Watkinson, Núria Segovia, coproductora catalana de l’obra, i alguns amics– pujarà tot plegat a 11.000 euros. “Una gran inversió per a una companyia petita, una bogeria”, diu Almirall. Aspiren a recuperar-ne uns 5.000, incloent-hi la taquilla i una petita ajuda a la internacionalització de l’Institut Català d’Empreses Culturals.
El dèficit el cobreixen ara per ara amb els seus diners... i el de les seves famílies. I això que ni Almirall ni Segòvia ni Pérez Hidalgo no cobraran per actuar aquí. Ho faran –ajustadament– l’altre actor i el tècnic. És amor al teatre. I la confiança que des d’aquí All in, una obra que travessa himnes, dictadors, discoteques, manuals d’autoajuda i fins i tot una delirant escola d’idiomes per reflexionar sobre la tirania de la massa, pot anar més lluny. Per Edimburg hi passen tots els programadors i pot ser el bitllet per a un altre lloc. Amb Solfatara ,pera París, i amb All in potser per a Londres, Cardiff i Hong Kong. De moment al setembre es veurà al festival TNT de Terrassa i al març arribarà a la Sala Hiroshima de Barcelona.
Els actors reconeixen que amb una obra menys rodada s’han volgut prendre la bogeria del Fringe de manera més relaxada i utilitzarla per fer-la créixer. En comptes d’imprimir 10.000 flyers per repartir només n’han fet 2.000. I no s’han dedicat dues hores al dia com l’altra vegada a grapar als flyers les estrelles de les crítiques, que és el més habitual. Almirall explica que la primera vegada, amb els nervis i la sorpresa d’un festival tan enorme i competitiu, “el menys importanr era actuar; ara és al revés”. Pérez Hidalgo afegeix que el Fringe és “un mercat una mica agressiu on has de trobar el teu lloc i no deixarte endur per la bogeria. Les crítiques diuen això i allò, la gent et pregunta quantes estrelles tens, quanta gent et ve, la premsa et pregunta per què haurien de veure la teva obra i no una altra. Has de prendre una decisió conscient i veure que has fet una inversió que també és per créixer com a artista i per gaudir de l’oportunitat de veure molts altres espectacles”. De fet, abans i després de les seves funcions no paren de veure teatre. Per Miquel Segovia, “el que hem vist aquí aquests anys ha influït la nostra creació, coses que et trenquen els esquemes i es queden en el teu background”. Per fi, cap a les deu, arriba cada nit l’hora de relaxar-se al pati del complex amb artistes i públic i amb molta cervesa, part de la qual, la Barney’s, es produeix en una fàbrica instal·lada al mateix Summerhall.
Atresbandes ha pagat 1.500 lliures per tenir espai propi al Summerhall i mostrarhi el seu nou ‘All in’