“A Vilabertran la gent hi va per la música i no per la vanitat”
Matthias Goerne, baríton, canta a Vilabertran
Matthias Goerne no vol anar d’estrella. Diu que si alguna cosa l’atreu de debò de la Schubertíada de Vilabertran és que el públic hi va per la música i no pas per vanitat ni per la fama del cantant. El baríton estrella del festival de l’Empordà porta això de la fama molt a ratlla, i tot i això és cada vegada més complicat posar-lo al telèfon per a una entrevista amb certa tranquil·litat. En un vist i no vist, acabat d’aterrar a l’aeroport del Prat, atén aquest diari en ocasió de la seva nova visita a Vilabertran, on té previst oferir dos recitals, aquest vespre (21.30 h) i dilluns, i altre cop amb Alexander Schmalcz al piano. Ho vulgui o no, és l’estrella de l’estiu empordanès. Més encara des que la primavera passada va deixar atordit el públic barceloní amb aquell estratosfèric Winterreise (Viatge
d’hivern) de Schubert que va cantar al Palau de la Música, perfectament fos amb les creacions visuals de William Kentridge.
Parlant de William Kentridge, ha transcendit que farà una òpera amb ell, una òpera en què l’artista assumirà la posada en escena. Pot explicar-nos aquesta aventura? Sí, però no en puc parlar, encara, no li puc dir res.
Canviem de tema. Acaba de gravar una integral de Schubert amb Harmonia Mundi, però amb pianistes diferents. Per què diferents? Estic molt satisfet d’aquest cedé perquè avui dia pràcticament ningú no fa aquest tipus de projectes. La qüestió dels pianistes... bé, tenim moltes classes de pianistes en el lied i em sembla que hi ha molt talent. Jo no sóc dels que creuen en aquella espècie de matrimoni entre cantant i pianista, crec més aviat en el fet artístic i que siguem musicals, la qual cosa no vol pas dir que no s’hagi de llaurar una llarga experiència junts, sinó que deixis que et permeti anar descobrint coses, una nova entesa a l’hora d’abordar les peces. No, la veritat és que no crec en els arguments que defensen alguns cantants respecte a la intimitat i el coneixe’s més i millor. Al
contrari. Però és cert que ha canviat molt la idea que tenim dels compositors, perquè les aproximacions ara es fan des de diferents perspectives i hi ha més coneixement, tenim més informació, te’ls fas més propis, més propers.
El programa que cantarà avui... Déu n’hi do: és fosc, crepuscular i impressionant: Quatre cançons d’Alban Berg,
L’amor del poeta de Robert Schumann, els Tres poemes de
Michelangelo d’Hugo Wolf, la Suite a partir de poemes de Michelangelo de Xostakóvitx i les
Quatre cançons serioses de Brahms. Un programa que, com és costum, ha dissenyat vostè i que està fent a les sales més importants. I l’ofereix així, directe en vena, sense pauses. Potser la pregunta és sobrera: què pretén? Bé, és un programa que busca aquest tipus d’obres, peces a les quals sovint és difícil trobar un encaix lògic. No és el programa més alegre, és veritat, però té molt d’impacte, és fort, tothom connecta amb la música i poesia més bonica. I, de fet, quan dónes una ullada a aquest món que recreen aquestes cançons veus que és un mirall del nostre temps. Continuem fent front a les situacions més horribles, hi ha persones que pateixen realitats difícils. Els textos sobre Michelangelo en què es basen Xostakóvitx i Wolf són atemporals en aquest sentit. Com a mínim amb Brahms suposa introduir una mica d’esperança, la mateixa classe d’esperança de Schumann, llum al final del túnel.
El segon programa que porta és la primera vegada que es fa a Vilabertran: els lieder de Beethoven. Subscriu això que el lied comença amb ell? Quin aliment li aporta cantar Beethoven? No sé si és l’inventor, però és dels que va començar amb el lied, almenys amb un volum d’obra considerable. És una cosa seriosa la quantitat de cançons que va escriure. No diria que totes fossin bones, com sí que ho són la majoria de les de Schubert, però donen per interpretar un bon programa. Té peces mestres, sobretot musicalment, encara que el text quedi al mig. I es tractava de fer un programa que no s’hagués fet abans a la Schubertíada.
Beethoven li revela secrets del que després ofereix Schubert en el lied? El que és interessant és poder de tant en tant introduir-se en aquest repertori més clàssic, perquè requereix molta concentració en cantar, no només per una qüestió d’estil. L’estil et posa en una situació: tècnicament has de ser molt net, no pots fer rubatos... El que pots fer en el romanticisme tardà, fins i tot en Schumann, és molt complex, però en Beethoven no tens aquell tipus de generositat estilística. Tot està escrit en la música: no massa rubato, no massa romàntic. I és interessant per a qui es dedica en abundància a aquell repertori romàntic. Et situa fins i tot en un color totalment diferent. Esclar que de romanticisme, com és obvi, n’hi ha en tota mena de bona música. A Bach ja
“No sóc dels que creuen en una espècie de matrimoni entre cantant i pianista”
SCHUBERT
I DIVERSOS PIANISTES
“No cantaré el programa més alegre però té molt d’impacte, és atemporal”
EL RECITAL D’AVUI
hi havia aquell sentiment, ja es tractaven les emocions, o un se’n protegia. Les seves tenien un vincle més religiós...
Què ha après venint a cantar tots aquests anys a Vilabertran? Vilabertran s’ha convertit al lloc que vull per a mi, aquí he descobert que aquesta és la classe de sala de concert que desitjo. El públic és curiós, educat, interessat en el que ve a sentir i sense judicis previs. És un festival sobre la música i no sobre la vanitat ni sobre com de famós és algú. És un plaer cantar aquí i m’agradaria que hi hagués més llocs com aquest.
“És interessant cantar Beethoven: no tens la generositat estilística del romanticisme”
EL PROGRAMA DE DILLUNS