Acords i desacords
77a Quinzena Musical
Intèrprets: Carlos Mena i Capilla Santa María / Budapest Festival Orchestra i Collegium Vocale Gent / Balthasar-Neumann Ensemble-Cor i solistes Lloc i data: Teatre Victoria Eugenia i Kursaal. Sant Sebastià (22, 23 i 24/VIII/2016) Coincidències felices, trobades i desacords en aquests formidables dies de la Quinzena Musical donostiarra. Una setmana marcada per la presència del Budapest Festival Orchestra, el Collegium Vocale Gent, el Balthasar-Neumann Ensemble-Cor, diversos solistes i altres artistes, com Carlos Mena i el seu homenatge a Britten. La setmana culmina amb l’Orquestra de la Ràdio de Frankfurt amb Philippe Herreweghe i la Novena de Beethoven amb la coral Andra Mari.
Herreweghe treballa amb una orquestra actual una obra cabdal del romanticisme, i el seu Collegium Vocale ho va fer amb els de Budapest en una versió del Rèquiem de Mozart. A primera vista són dos mons diferents, pel que fa a criteris d’interpretació, i per això la seva proposta resulta atractiva.
Aquest programa del Budapest dirigit per Fischer va tenir, com els comentats en aquesta ocasió, llums i ombres. Va brillar el clarinetista Ákos Ács al Concert de Mozart, en una versió de conjunt que podríem anomenar alla antiqua, però del segle XIX, precedida, a més, per una escassa versió de l’obertura de La flauta mágica. El director, Ivan Fischer, no va donar treva al públic amb la seva brillant orquestra i durant el Rèquiem va col·locar les veus del petit i sòlid cor belga entre els instrumentistes. Un gest “innovador” que, tot i això, va trencar amb la cohesió. El cor –consistent i subtil– va mostrar la seva personalitat i bona tècnica amb fugatos i polifonia en aquesta versió de Fischer i la seva orquestra, més d’espectacle que íntima i emotiva.
Si Fischer és més eficaç en repertoris de gran orquestra romàntica, el també conegut director Thomas Helgenbrock també ho és, i obté resultats contundents amb el seu Balthasar-Neumann Cor. Això és el que va mostrar en una preciosa versió de la Missa en si bemoll major Harmonia de Haydn, d’un alt nivell pel que fa al bon criteri del fraseig, la contundència en l’expressió del tempo ràpid, la sensibilitat pura del solista i el cor amb Et Incarnatus. El diàleg i la conjunció cor-orquestra van ser un gran exemple de fusió, exemplar a la propina de La Creació, una interpretació molt ovacionada pel públic, que, cal dir-ho, omple sistemàticament el Kursaal fins a gairebé esgotar les entrades. Aquest concert també va tenir ombres: la versió de la simfonia Pastoral no va ser ben entesa ni realitzada pel director. Va dirigir una bona orquestra amb instruments d’època (trompes i trompetes naturals, fustes...) i va deixar de banda matisos expressius del romanticisme, com el joc de tensions o les gradacions de dinàmiques. També va jugar amb alguns moments d’elegància a l’andante.
Aquests acords i desacords van culminar amb una versió commovedora i d’alt contingut expressiu del Canticle II: Abraham and Isaac, op. 51 de Benjamin Britten, a les veus del contratenor Carlos Mena i del tenor Lluís Vilamajó al Teatre Victoria Eugenia. L’expressivitat dels intèrprets va causa especial una profunda emoció en l’audiència, amb l’exquisida fusió de les dues veus i l’atractiu i just timbre de Mena, però el recital va mostrar alts i baixos en les versions de cançons de Purcell, Vaughan Williams i Britten interpretades pel tenor, de veu íntima i poca projecció, més afí als repertoris del barroc.
Tres concerts amb propostes d’alt nivell que, tot i així, han deixat arguments per a la reflexió.