França, la nova casa dels Martínez
HI HA PROP DE 50.000 MARTÍNEZ A FRANÇA I SÓN ALGUNA COSA MÉS QUE UN DETALL. EL MARTÍNEZ VEÍ DESPUNTA I TANT DIRIGEIX UN SINDICAT BEL·LICÓS COM ESCRIU NOVEL·LES, HO MEMORITZA TOT O DÓNA DE MENJAR MOLT BÉ A PARIS
Casualitat o no, els Martínez francesos aquest 2016 acaparen per separat titulars en els mitjans Al departament de l’Òlt, a la regió de Llenguadoc, són el primer cognom i el segon a l’Aude
Un dirigent sindical que la primavera passada gairebé bloqueja França; el president del Louvre, el museu més visitat del món; una novel·lista plebiscitada per crítica i públic; un escultor, un prodigi de la memòria, un xef amb estrella Michelin. Sis francesos sense parentiu però amb el mateix cognom: Martínez (de vegades sense accent).
Philippe Martínez, secretari general de la CGT, el principal sindicat de França, va trobar en la llei de treball, que el govern Valls va imposar per decret, el tema de la seva vida. Violentes i poblades manifestacions, refineries bloquejades per immobilitzar vehicles, vaga de transports i centrals nuclears. Va aconseguir fins i tot que els obrers del llibre votessin vaga perquè els diaris nacionals no van accedir a publicar, a l’uníson, la seva “La modernitat és el progrés social i no la llei del treball”. Si ho va donar el confidencial diari comunista, L’Humanité, a la major glòria del bigotut activista.
Com que aquella agitació coincidia amb pluges fortes (al maig, França va tenir només quatre dies sense aigua) i inundacions, JeanLuc Martinez, president del Louvre, dirigia mentrestant l’evacuació de les obres situades a les zones inundables del museu. “Ho dec tot a l’escola de la República”, va reconèixer el 3 d’abril del 2013, quan va assumir la presidència. Escolar, va descobrir meravellat el Louvre. Però no amb els seus pares espanyols, ella portera i ell carter, capficats a sobreviure, sinó amb l’escola. Avui, aquest historiador de l’art, conservador d’antiguitats gregues i romanes, parla en llatí o grec, antic i modern, llengües que domina com el francès, anglès i castellà.
Al seu torn, encara que professora de francès, Carole Martinez va conservar el castellà gràcies als relats de la seva àvia espanyola, clau de la seva primera i triomfal novel·la, Le coeur coussu, a la prestigiosa col·lecció Blanche, de Gallimard, traduïda a Espanya com
Los hilos del corazón. Vuit premis, bones crítiques i les millors vendes, les que neixen de la recodos manació de llibreters i lectors.
Un altre cas Martinez: quan vagues i pluges donaven un to gris a la vida francesa, a Niça li posava color una exposició de Jacques Martinez. Nascut a Algèria, aquest pintor i escultor que es presenta com “jueu catòlic del sud d’Europa”, ocupava al maig espais de Niça amb la seva pintura abstracta, en un, i els seus ferros turmentats en un altre.
Alhora, Luis Martinez era entrevistat a pàgina sencera, a Le
Monde, sobre la seva especialitat, la política algeriana. Segons ell, els serveis d’informació, abans totpoderosos, havien perdut part del seu poder, confiscat per homes de negocis i militars, que de vegades són els mateixos.
Si ho va llegir, Sébastien Martinez ho ha retingut: és campió de França de la memòria. I publica
Une mémoire infaillible (una memòria infal·lible) per convèncer el lector que, a base de tècnica, pot memoritzar, com ell, i en són un exemple, els noms dels 206 ossos i els sis-cents músculs del cos humà. Memoritzar és un joc i un esport, d’acord amb aquest Martinez memoriós.
Caldria convidar-lo a llegir amb atenció, i retenir, la carta del Relais Louis XIII, amb estrella Michelin, el restaurant parisenc de Manuel Martinez, exxef de La Tour d’Argent. Fins i tot es podria proposar, des d’aquí, que els Martinez mengessin un dia a cal Martinez.
Impossible! A França són 49.762, segons el web L’Internaute. I el portal Copains d’Avant (amics d’altres temps) comptabilitza 15.495 Martinez entre els seus membres. A l’Òlt, departament francès, és fins i tot el cognom més comú. I el segon a l’Aude o Boûches-du-Rhône.
En fi, hi ha més Martínez que espai. Així, queden a l’ordinador vides com la de Gabriel MartinezGros, historiador i catedràtic, expert en les tenses relacions entre sunnites i xiïtes, una de les claus de l’islam. La de Vincent Martinez, delegat sindical CGT d’Air France, llicenciat el 10 d’agost per la seva participació en el –mundialment televisat– esquinçament de la camisa d’un executiu de la seva empresa, Air France.
I, pitjor per al lector, no es pot explicar aquí la història novel·lesca de Suzanne Martinez, 91 anys, que exigeix de l’Estat 130 milions d’euros per haver-la desposseït de l’hotel que va fundar el seu pare, Emmanuel Martinez. És a dir, l’hotel Martinez, en plena Croisette, quarter general, cada any, del Festival de Canes.