El riu de la meva àvia
El riu Ebre forma part dels meus records familiars. Una de les meves àvies sempre m’explicava històries del seu Ebre. Exagerant una mica, només una mica, podria dir que l’Ebre, el pare Ebre, és un dels pocs membres de la meva família amb qui em veig amb força freqüència. Va ser a l’Ebre, abans d’acabar en un camp de concentració francès, on el meu pare va saber de les bales i obusos de Franco i va ser també en una de les ribes de l’Ebre, a Saragossa, on un dels meus oncles es va acomiadar de la vida. Més ben dit: abans d’ingressar a l’hospital i sospitant que potser no en sortiria viu, el meu oncle se’n va anar a acomiadar de l’Ebre. No he oblidat aquell gest. Llavors el riu Ebre encara no sabia del silur, peix que va introduir un biòleg alemany, Roland Lorkowski. Quin sarcasme. Un biòleg assassinant un riu. Aquest alemany, aquest individu, potser va pensar que l’Ebre necessitava alguna cosa així com un tauró. El silur és, doncs, el negoci, el turisme mal entès, la mort d’un riu. La meva àvia, que no va arribar a conèixer el silur, sabia explicar les coses del seu Ebre tan bé com Norman Maclean explicava les del seu riu Blackfoot. Maclean, ja saben, és l’autor del relat autobiogràfic ambientat a Montana, A river runs through it, que aquí van traduir com El riu de la vida i del qual Robert Redford va fer una pel·lícula. Passa que la meva àvia no era precisament dona d’església i no hauria pogut escriure mai com Norman Maclean: “A la meva família no hi havia una separació clara entre la religió i la pesca amb mosca”.
O sigui, que Manel Castells, lector d’aquest diari i home d’aventures submarines a gairebé tots els mars, es va posar en contacte amb mi per saber si era veritat el que havia escrit en una crònica: que m’agrada veure l’alba. Li vaig respondre que jo no menteixo mai quan escric i així va començar tot: sopant i pernoctant a Xerta (Baix Ebre) a l’hotel Villa Retiro, que va ser al seu dia el caprici d’un indià. Es tractava, doncs, segons Castells, de matinar prou i d’arribar a la mar, a un determinat punt del delta de l’Ebre, de nit. “El sol que veuràs en unes hores no el trobes ni a l’Àfrica”. Això em va assegurar Castells. Al seu costat, el jove cuiner Fran López Gilabert i el seu germà Joaquim, nascuts a l’Aldea, li van donar la raó. En Fran està al capdavant dels fogons del restaurant de l’hotel Villa Retiro i en Joaquim és qui s’ocupa dels vins, del celler.
En Fran va aconseguir una estrella Michelin quan només tenia 25 anys. En Fran és l’Ebre i l’arròs, els arrossos, els prodigiosos arrossos que només saben cuinar en aquelles terres que defensen el seu riu. Arrossos i angules. I les anomenades caixetes, un marisc poc conegut a Catalunya, que és l’autèntic sabor de la mar i que en Fran ha portat al restaurant que també dirigeix a Barcelona, el Xerta.
Hores després de les angules i els arrossos, tot era encara silenci i foscor al delta de l’Ebre, a la platja. Silenci només interromput per les preguntes que jo li feia a en Fran. Perquè aquest jove de mirada intensa i audaç va aprendre del seu pare l’art de la pesca. De la pesca amb les seves canyes i esquers que ensenya, entre moltes altres coses, a tenir paciència. “El riu i la pesca t’ensenyen a tenir paciència i constància. I a saber esforçar-te”. En Fran coneix, doncs, molt bé el seu riu, que ell anomena “lo riu Ebre”. Port de la Cava, illa de Buda, polles d’aigua, collverds, adenes, cullerots, palometes, carpes, peix gat. I angules. “Les angules pugen riu amunt buscant l’aigua dolça. I neixen a l’anomenat Triangle de les Bermudes. Quan arriben a l’aigua dolça es transformen en anguiles”. En aquells moments encara foscos i amb una brisa marina que obligava a posar-se màniga llarga, esmentar el famós i novel·lesc triangle, el de les desaparicions aparentment misterioses, intranquil·litzava una mica. Després, lentament, teatralment, molt ben dirigida, vam començar a intuir l’albada en l’horitzó marí i, a poc a poc, va anar traient un sol enorme i vermell que semblava nou. I amb el sol es van despertar els ocells, amb els vols i tots els sons. Jo només sé donar nom al flamenc. Va ser en Fran qui em va parlar del martinet blanc, de l’esplugabous, del bec d’alena...
Dit sia amb tots els respectes i sense ànim d’ofendre, no és el mateix veure l’albada al delta de l’Ebre que veure la posta de sol a Eivissa. A més, a les postes de sol a Eivissa, aquell amuntegament humà, hi posen ara tots els sorolls industrials que alguns anomenen música. Un horror. Un horror de gots, tragos avorrits, mòbils i crits histèrics.
Pobre sol eivissenc. Res a veure amb les albes al delta de l’Ebre.