Vacances extremes
És l’oposat a la gandula a la platja, la gandula al jardí o la migdiada del xai. Cecilia Aguirre passa les vacances lluny de la letargia, la tranquil·litat i l’ensopiment que tants ciutadans trien per als seus dies de festa. Aquesta professora de cicles formatius d’esports aprofita els mesos de juliol i agost, que té de vacances, per practicar el salt BASE, una modalitat d’esport de risc consistent a deixar-se caure en paracaigudes o amb un “vestit d’ales” des del cim d’alguna estructura fixa, com un edifici, antena o punt elevat (les inicials BASE són els noms en anglès d’alguns d’aquests llocs).
“El salt BASE és la barreja perfecta entre caminar i volar”, ens explica Cecilia des d’Itàlia, on es troba practicant la seva afició preferida. “Des de ben petita m’ha encantat la muntanya, i hi he practicat infinitat d’esports, espeleologia, escalada, alpinisme. Un dia em van regalar un tàndem d’avió, i mentre estava en caiguda lliure, l’únic en què podia pensar era que volia fer això tota la meva vida. D’allà vaig passar al parapent, amb aquesta idea de poder barrejar els dos mons, la muntanya i l’aire, i passat un any, va arribar el salt BASE”. I per què li ha agradat tant? “Simplement buscava una mica més d’adrenalina a l’hora de volar, i és cert que hi ha modalitats del parapent que són superextremes, però necessites molt més entrenament, en el BASE des del primer dia ja tens un esclat d’adrenalina”.
Aquesta addicció a l’adrenalina és un denominador comú de tots els que practiquen els esports de risc, a l’estiu o durant la resta de l’any. Patricia Ramírez, psicòloga esportiva i autora de best-sellers sobre l’especialitat, ens aclareix que “en cap manual de psicopatologia no trobem l’addicció a l’adrenalina com a tal, però sí que pot generar-nos addicció l’estil de vida i les sensacions. Quan fas un salt en el buit es barregen moltes emocions, des de la por fins a l’eufòria. L’adrenalina durant l’esport extrem, a més d’accelerar tot el nostre organisme, produeix eufòria. Les persones recordem i ens sentim vives a través de les emocions. Sentir-te ple és sentir-te viu. En aquest sentit, i tant que pot enganxar”.
Luis Menéndez és tècnic esportiu en descens de barrancs i en muntanya. Dirigeix la seva pròpia empresa, Pics d’Europa Esports d’Aventura, en la qual tothom pot contractar unes vacances com baixar un riu de muntanya, fer salts a l’aigua o ràpels i altres, com ascendir costerudes vies ferrata a la muntanya. “A l’estiu, l’activitat més sol·licitada és el barranquisme”, afirma, i detalla que la localització preferida és la del riu Glorieta a Alcover (Tarragona), un descens en el qual es realitzen ni més ni menys que quatre salts, cinc ràpels d’uns 20 metres cada un i “un munt de tobogans”, pràctica de risc consistent a lliscar per una roca que, a causa de l’erosió, es converteix en un tobogan natural. Una altra ruta d’èxit en aquesta època és el descens pel barranc d’un riu de muntanya del Pirineu Francès on hi ha aigües termals a 30 graus de temperatura.
Òbviament la seguretat és una preocupació més important per a aquells que opten per un estiu de risc. Aquesta mateixa setmana Alexander Polli, un dels més famosos saltadors BASE del món que havia realitzat l’any 2013 la gesta de travessar la Foradada de Montserrat (una roca foradada a través de la qual va descendir netament sense xocar), moria als Alps als 31 anys en estavellar-se contra un arbre després de saltar al Couloir de l’Ensa, a prop de Chamonix. Aquestes notícies no són estranyes entre els habituals del vol amb vestit d’ales, però Cecilia Aguirre defensa que “el salt BASE no és cap suïcidi, cada vegada que saltem no voregem la mort”, i explica que “hi ha moltíssimes variables que pots tenir controlades per evitar riscos; és veritat que si comets un error, el pagues molt més car que en altres esports i com més dificultat tingui el que facis, més riscos hauràs de controlar”.
Els esports extrems s’han popularitzat els últims quaranta anys. El salt BASE va sorgir com a esport organitzat l’any 1978, encara que si rebusquem en la història hi ha registres de salts des d’estructures elevades que es remunten a dos segles enrere. El primer aventurer que s’hi va atrevir sembla que va ser el francès Louis-Sébastien Lenormand, que es va llançar des de la torre de l’observatori de Montpeller. Una de les grans fites recordades és la del salt des de l’estàtua de la Llibertat efectuat per Frederick Law el 1912. Aquella època va començar una frenètica activitat d’inventiva i desenvolupament de nous vestits amb ales, l’element característic de l’especialitat. Atès que els riscos són consubstancials a aquestes activitats els que contracten un descens de barrancs com els que ofereix Pics d’Europa tenen sempre una pòlissa d’assistència i accidents. El client, per la seva part, ha de firmar una declaració jurada en què acrediti algunes aptituds imprescindibles, com per exemple saber nedar, i també no patir malalties cardiovasculars, no portar pròtesis, no haver estat operat recentment i altres que el posarien en més risc del que ja té per si mateix.
La fascinació, malgrat això, sembla superior a les pors: “El meu objectiu personal –diu Cecilia Aguirre– és poder volar per sobre de totes aquelles muntanyes que em fascinen, i per fer-ho encara queda camí. No sé si em deixarà d’agradar, o em cansaré mai de practicarho, ara per ara només penso a dedicar-li més temps”.
La saltadora BASE Cecilia Aguirre confessa la seva addicció a aquest esport: “Des del primer dia ja tens un esclat d’adrenalina”