“Gairebé em maten i no sé per què”
Un cuiner de 46 anys es recupera d’una pallissa brutal al metro que el va deixar en cadira de rodes
Fa dos mesos la vida d’Antonio García va canviar. Cuiner, de 46 anys, tornava de matinada a casa en metro després d’un sopar amb amics i prendre unes copes. Un grup de joves li van clavar una pallissa brutal dins del vagó i el van abandonar a l’andana de l’estació de Besòs. Els quatre agressors van ser detinguts i són a la presó. Des de l’Institut Guttmann la víctima exposa a La Vanguardia una pregunta que el tortura i continua sense resposta: per què?
Ja han passat dos mesos. Terribles. Dolorosos. Molt durs. El 26 de juny, poc abans de les sis de la matinada, Antonio García, de 46 anys, tornava a casa amb metro després de sopar i prendre unes copes amb uns amics al Born. Quan el comboi de la línia 4 deixava enrere l’estació de Besòs Mar, es va aixecar i se’n va anar a la porta. Un primer impacte terrible a l’esquena gairebé el fa caure. Va ser el primer d’una sèrie de cops de puny i puntades de peu que quatre joves de Badalona de 20 i 21 anys li van clavar fins que el vagó va arribar a l’estació de Besòs. Allà el van llançar mig inconscient a l’andana. “Gairebé em maten i encara no sé per què”. L’Antonio és viu de miracle. Els quatre agressors són a la presó. Només un tenia antecedents. Li van trencar diverses vèrtebres i li van rebentar un ull. Ha perdut visió i de moment no pot caminar. Ja ha passat
dues vegades pel quiròfan. I en seran més. Des de fa un mes i mig està ingressat a l’Institut Guttmann on s’aplica amb disciplina en una dura rehabilitació que confia que li torni la mobilitat. Després hi ha les ferides de l’ànima, les cicatrius obertes davant la impotència de no entendre per què aquella colla va voler tancar aquell cap de setmana de Sant Joan agredint-lo amb tant d’acarnissament.
Almenys ja s’han acabat els malsons. Els primers dies, a l’hospital del Mar, es despertava de matinada mossegant i estripant els llençols amb fúria. Amb ràbia. Amb més impotència que dolor. Però això ja va passar. “L’ajuda de les psicòlogues i psiquiatres ha estat fonamental. Estic en tractament farmacològic i amb teràpia, i això em permet suportar tot plegat. Ara només em concentro a caminar. No perdo temps odiant”.
Caminar, tornar a estar dret. L’Antonio va aconseguir fa 15 anys viure del que l’apassiona, la cuina. I precisament al restaurant Bouquet de Barcelona, davant l’Illa Diagonal, estaven a punt de fer-li un contracte fix després de passar-hi un bon any treballant.
El més gros ha passat. Enriqueta Martínez, la seva mare, amb prou feines se’n separa. L’Antonio és el gran. L’altra filla viu a Itàlia, però aviat tornarà a Barcelona amb els seus néts per quedar-s’hi. La dona s’emociona quan ensenya la foto dels seus quatre “tresors” que guarda al mòbil. S’aguanta les llàgrimes perquè el seu fill no la vegi plorar. “Gairebé me’l maten”, sospira. I torna a agafar el mòbil per mostrar la foto del seu fill amb una cicatriu des del coll fins a gairebé la meitat de l’esquena. Tot aquest tram de la columna el subjecta ara una pròtesi. Costa d’aguantar la mirada sobre una altra foto que descobreix els ulls de l’Antonio després de la pallissa, enfonsats en sang coagulada. Fa venir esgarrifances. La resta d’imatges despullen el seu cos de gairebé 1,90 i 110 quilos cobert de blaus.
Sí, el més gros ja ha passat. Va ser molt dur haver de portar bolquers les primeres setmanes. “m’ho feia tot a sobre”. L’havien de banyar. De netejar. De vestir. “Em feia vergonya i plorava d’impotència. Encara que el dolor era més fort que la vergonya”. Els primers dies la morfina va esmorteir el patiment. Però el deixava tan sedat que de tant en tant suplicava que no el mediquessin més perquè volia saber què li estava passant. “El van convèncer per instal·lar-li un dispensador perquè ell mateix pogués controlar les dosis de morfina”, explica la mare. L’Enriqueta li ha tornat a dir Antoñito, com quan era un nen. Viuen en un pis de Sant Martí que van estrenar fa 44 anys. En aquell moment la dona ja va saber el que era sobreviure al dolor. Estava embarassada de la nena i va haver d’enterrar el seu marit, policia nacional, mort en un accident de trànsit quan tornava de Vic. La imprudència d’un altre conductor l’hi va arrabassar, per això ara no consentirà que la violència irracional d’uns salvatges s’endugui el seu fill.
Per què? L’Antonio no deixa de fer-se aquesta mateixa pregunta d’ençà que va recuperar la consciència a l’hospital del Mar. “M’agradaria demanar-los per què. Què pretenien? Matar-me? Gairebé ho aconsegueixen”, diu assegut a la seva cadira de rodes, a la cafeteria de l’Institut Guttmann. Espera tenir-los a prop al judici i poder-los fer aquesta mateixa pregunta. No para de tremolar. Espasmes del sistema nerviós que, diu fent broma, deu estar en procés d’ajust. Les mans semblen febles. Tot ell sembla molt fràgil malgrat la seva envergadura.
Ha començat a fer règim perquè la nova columna reconstruïda aguanti millor sense tant de pes. Ja ha perdut cinc quilos. Encara que si d’alguna cosa està orgullós és d’haver perfeccionat la tècnica per poder-se asseure al vàter sense ajuda. “No és fàcil. És un moviment molt mecànic que cal repetir moltes vegades, perquè altrament, caus de morros i et quedes allà clavat, de genolls, com un idiota”. Ho diu per experiència, tot regalant un somriure suau.
La seva mare puja diàriament amb autobús fins al centre de rehabilitació. I algunes tardes, després
El vídeo mostra que el metro anava força ple; ningú no va accionar l’alarma
Els amics dels agressors no van fer res per aturar les puntades de peu i cops de puny
de les sessions de teràpia que duren set hores, amb pausa per dinar, L’Antonio l’ha enviada cap a casa. “És que està molt marassa”, rondina. I com vol que estigui l’Enriqueta si els primers dies no donava l’abast quan comptava les ferides obertes al cap del seu fill. El nota canviat? “Sí, però és normal. No vull pensar el que li passa per la ment i la por que deu haver passat. Sempre ha estat un bon fill, amb un humor molt especial, molt anglès. M’entén?”.
S’entén perfectament, i l’Antonio aprofita per fer una broma als cambrers de la cafeteria. Els diu-