Les dones, botí de guerra a Colòmbia
3,7 milions de dones han estat reconegudes com a víctimes del conflicte armat a Colòmbia. Han patit la violència sistemàtica de guerrillers i paramilitars
Ni el coco ni l’home del sac. Si alguna cosa terroritza els somnis dels nens colombians són els laments de la Llorona, una dona que vaga amb el seu plor errant espantant a tothom. La seva història s’explica des de fa segles des de l’Argentina fins a Mèxic. No és casualitat que a Colòmbia l’horror adopti la forma d’una dona que pateix. “Nosaltres hem estat el botí d’aquesta guerra. Ens han utilitzat per fer mal, han segrestat els nostres fills i marits, han abusat dels nostres cossos, ens han deixat vídues”. Qui parla és Ledis del Rosario Cabrales i pertany a la primera generació de dones que va patir les conseqüències del conflicte armat colombià.
Quan la Ledis parla del passat aixeca lleugerament els ulls cap amunt i torna al 1986, quan ella tenia 30 anys. Vivia a Santa Cruz de Lorica, un municipi del departament de Còrdova, un territori molt disputat per totes les faccions en conflicte. La seva posició estratègica a prop del mar Carib i de Medellín el van convertir des dels anys seixanta en refugi de la guerrilla, fonamentalment, per a l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPL) i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). Tot i això, va ser a partir dels vuitanta, amb l’expansió del narcotràfic i les autodefenses, quan la violència es va fer constant. Segons dades de l’Observatori del Programa Presidencial de Drets Humans, en aquella dècada 200 persones eren assassinades cada any.
La Ledis havia de conviure amb aquella por diàriament. Llavors treballava com a mestra en una escola rural, fins que la por va trucar a la seva porta: “Estàvem a l’escola, jo i una altra professora, quan un dia ens va atacar un grup armat. anaven borratxos. Ens van tancar a l’aula amb els alumnes i ens van violar a totes dues. Dos dels nens van ser reclutats”, recorda amb dolor.
Segons la Ledis els seus agressors eren membres de l’EPL (desmobilitzat el 1991), però podria haver estat qualsevol: les autodefenses, els de les FARC o el mateix exèrcit. Durant aquests cinquanta anys de conflicte, tothom ha exercit violència contra les dones de manera sistemàtica. Fins ara 3,7 milions de dones colombianes han estat reconegudes oficialment com a víctimes del conflicte. La majoria (3,3 milions) va patir desplaçaments forçosos, o van haver d’abandonar casa seva per por que els passés alguna, a elles o a les seves famílies. La xifra supera la dels homes (3,1 milions). El segon delicte que més afecta les dones va ser l’homicidi (442.000), seguit per les amenaces (141.000) i la desaparició forçada (73.000).
Els delictes contra la integritat sexual ocupen el sisè lloc. Segons les dades de la Unitat de Víctimes, 10.850 dones van patir violacions, agressions o assetjament en el context del conflicte. Això sí, no s’hi han inclòslesvíctimesinvisibles,lesque mai es van comptabilitzar. Amnistia Internacional insisteix sobre això: per a moltes dones sobreviure a la violència sexual a Colòmbia significava no explicar-ho, ja que viuen amenaçades pels seus agressors o excloses per les pròpies famílies.
La Ledis també va callar. “No ens atrevíem a explicar-ho. Era molt
traumàtic. Ni tan sols ho vaig explica a la meva família per les amenaces. Em van dir que em matarien si parlava”. Han calgut 30 anys i molt de valor perquè aquesta dona, que ara en té 60, decidís explicar la veritat. “Fa dos anys l’hi vaig dir al meu marit, però es va pensar que no havia estat una violació, no ho va entendre. Al final, ens vam separar. Gràcies a Déu, tinc el suport dels meus tres fills”.
Per la seva banda, Dora Landazuri és una de les persones que més ha lluitat pels drets de les dones de Tumaco, al departament de Nariño. Per això ha hagut de patir la fustigació i la persecució durant anys.
Com ella mateixa diu, sent dona, descendent d’africans i amb una discapacitat (li van amputar l’avantbraç esquerre a causa d’un accident) estava predestinada a lluitar. Néixer en un lloc com Tumaco va ser un altre factor. A finals dels anys noranta els combats entre l’exèrcit i la guerrilla es van desplaçar a localitats de la perifèria com aquesta, situada a la Costa Pacífica, al sud-oest de Colòmbia. Membres de les FARC i del Bloc Llibertadors del Sud (grup pertanyent a les Autodefenses Unides de Colòmbia) es disputaven aquest territori, on hi ha el 10% dels cultius de coca del país.
Les amenaces, els desplaçaments forçosos i la instal·lació de mines antipersones van ser freqüents durant la primera dècada del 2000. La xifra de morts també es va multiplicar. En només deu anys hi va haver més de 7.000 víctimes per homicidi, entre els quals el germà de la Dora: “El van matar davant meu i això va ser el que em va fer dir: ‘Ja n’hi ha prou’”. La seva determinació i la de moltes altres dones va ser la que va impulsar, fa quinze anys, els primers moviments de dones de Tumaco. Grups de resistència nascuts per reivindicar els seus drets, crear xarxes de suport mutu i reclamar la pau. “Nosaltres no hem demanat aquesta guerra, però som les que més l’hem patit. No l’hem buscat, però ha arribat a nosaltres. Per això, havíem d’ajudar-nos a aixecar-nos entre totes per superar juntes aquest dol”, es defensa.
Els inicis, com recorda la Dora, van ser molt difícils. Van haver d’aprendre a conviure amb l’amenaça constant per haver participat a l’esfera pública, en un context en el qual la guerra accentuava totes les formes de discriminació contra la dona que ja existien anteriorment. El conflicte les aïllava a l’àmbit privat, on la seva única ocupació havia de ser criar els fills i cuidar la llar, ser disciplinades i mostrar-se respectuoses davant l’home. Totes aquelles que desafiaven aquest ordre van ser víctimes de la repressió. “Tinc marques físiques, talls al cos. M’han pegat i atacat amb un ganivet perquè no continués amb el procés que duia a terme. Al final em van obligar a fugir de Tumaco”, lamenta la Dora.
Fa cinc anys va decidir tornar al seu poble i ara és una de les portaveus de la Mesa Municipal de Dones de Tumaco, una organització nominada el 2015 al Premi Nacional a la Defensa dels Drets Humans a Colòmbia. Entre els seus projectes hi ha rescatar de l’oblit la memòria de les dones, impulsar un procés de reconstrucció de la memòria històrica de Colòmbia des d’una perspectiva fins ara silenciada, la d’elles. “Cada dia, sempre hi haurà un motiu per tenir por, però això ens fa forts. El més important és que més dones continuïn. Al poble ens diuen dones guerreres, lluitadores. Tot això ens ho hem guanyat amb lluita, esforç i després d’enfrontar-nos a situacions molt difícils”. La història de la Dora, que gairebé té 40 anys, ha servit d’inspiració per a altres dones que, si bé no han crescut en els anys durs del conflicte, també en pateixen les conseqüències.
Briseida Zamora pertany a aquesta última generació. Té 28 anys. Ella assegura que no ha patit directament els horrors de la guerra, però sí que els ha vist a la cara de moltes companyes: “Conec dones que han estat violades, abusades, amb fills desapareguts. He vist el seu dolor. Per això m’hi vaig involucrar, per ajudar altres dones i a mi mateixa. Hem d’empoderar-nos, perquè no es repeteixin els danys del passat”.
Fa un any que la Briseida col·labora com a voluntària a la Xarxa de Papallones d’Ales Noves, una orga- nització que treballa al municipi de Buenaventura, a Valle del Cauca. Tradicionalment s’ha associat aquesta ciutat portuària, al costat de la Costa Pacífica, amb índexs de violència elevats. Dels 400.000 habitants, més de 175.000 han estat registrats com a víctimes del conflicte armat (prop d’un 44% de la població). Dins d’aquesta xifra, elles es van endur la pitjor part: 91.950 dones, davant 83.013 homes. Totes van ser víctimes, una vegada més, de guerrillers, paramilitars, bandes criminals i de la inacció de l’Estat.
Des del 2009, la Xarxa de Papallones ha ajudat un miler de dones, especialment dones desplaçades, a superar els traumes del conflicte i reconquerir els seus drets. La seva tasca, reconeguda amb el Premi Nansen que atorga l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), també inclou avui l’atenció a dones víctimes d’una altra guerra, la que es lliura a les seves pròpies cases. No s’ha d’oblidar que Colòmbia és el segon país llatinoamericà, després de Mèxic, amb un índex més alt de feminicidis. “Com a dones estem començant a rescatar els nostres espais. Per fi hem començat la nostra lluita. Jo personalment he après que nosaltres valem molt i que no hem de deixar-nos trepitjar per ningú”, defensa la Briseida.
L’últim espai que han rescatat aquestes dones és el que els corresponia a la mesa de negociació de l’Havana. Per primer cop, el setembre del 2014, es van convertir en el centre del debat. Després de tres anys de negociacions es va crear una subcomissió de gènere amb dones del Govern i de les FARC, així com representants del moviment associatiu feminista. L’objectiu era incloure per primer cop l’enfocament de gènere en els acords de pau.
Entre les propostes d’aquesta subcomissió destaca una participació política més gran de les dones, reparació i suport psicosocial per a les víctimes; però, sobretot, que s’investiguin els fets. “El més important és la veritat. Elles volen que se sàpiga el que els va passar, perquè explicar-ho les dignifica. La veritat és, per a les dones víctimes, una mena de rescabalament”, destaca Marina Gallego, presidenta de la Ruta Pacífica de les Dones. Aquest col·lectiu va impulsar el 2014 la primera Comissió de la Veritat sobre els crims del conflicte basant-se en el testimoni d’un miler de dones.
L’estudi revela que l’objectiu era silenciar-les i castigar-les, utilitzarles per sembrar el terror en les seves comunitats, per venjar-se dels adversaris, per deixar-les sense res. “El conflicte ha empobrit les dones en tots els nivells. Els han arrabassat les possessions, les terres. Malgrat tot, han continuat tirant endavant les seves famílies i, amb això, es van haver d’oblidar d’elles mateixes. El que les mata és la pena moral”, declara Marina Gallego.
No és casualitat que a Colòmbia l’horror es personifiqui en aquesta mítica dona que pateix
Els delictes sexuals són al sisè lloc: 10.850 dones violades en mig segle de lluita Xarxa de Papallones atén les dones amb traumes pel conflicte colombià
“Com a dones, per fi hem agafat la nostra pròpia batuta, valem molt”