La síndrome de negació de la realitat

Prometo que la lleugera reflexió que segueix enllaça amb el moment polític actual: Acaben de llançar una pel·lícula sobre Heidi. Però no en dibuixos animats, sinó amb personatges reals. Molts pensaran –amb raó– que es tracta d’un exercici de nostàlgia absolutament innecessari, però això no ve al cas. L’interessant és que no és l’única estrena recent d’una obra literària convertida primer en producció de dibuixos animats i ara en una versió realista per al cinema. Ha passat el mateix amb El llibre de la selva. Els dos relats (el segon, edulcorat a la pantalla respecte a les històries de Rudyard Kipling) enalteixen la innocència de la infantesa i l’amor a la natura. Tanmateix, insisteixo, no vaig per aquí. El curiós és que la indústria del cinema, que no inverteix sense solta ni volta, creu que toca donar un bany de realisme a aquells contes, encara que evidentment són tan falsos com sempre. Alhora, uns famosos dibuixos que vivien plàcidament al món virtual, els Pokémons i els seus amics, han aconseguit colar-se als nostres carrers simulant que són reals. La qual cosa ens porta a concloure que estem disposats a deixar-nos enganyar amb històries ja conegudes sempre que la representació sigui convincent. Els problemes arriben quan confonem ficció i realitat. Per això alguns han comès greus imprudències perseguint algun Pokémon.

I ara tornem a l’inici. Estic convençuda que ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez no creuen de debò que aquest país pot suportar unes terceres eleccions el dia de Nadal. Ni tan sols el diumenge anterior, com insinua el PSOE. En cas que fos així, tots dos patirien una síndrome de negació de la realitat (per cert, han estrenat una versió de Peter Pan amb actors de carn i ossos...) sincerament preocupant. A la política se li pot concedir que prioritzi massa el seu component escènic, però tampoc no convindria confondre el que és real amb fantasies delirants.