Viatjar amb por
Cristina Sánchez Miret reflexiona sobre la influència que han tingut en el sector del turisme els atemptats i les grans onades migratòries viscuts en els darrers anys al territori europeu: “Per a la majoria les vacances han anat bé, les hem gaudit; no com un ciutadà xinès que li van robar la cartera i va acabar tancat dotze dies en un centre per a refugiats, a Dülmen, a 360 quilòmetres d’on era”.
La majoria hem tornat de vacances amb una bona experiència per explicar. De fet pot ser que aquesta frase ni tan sols tingui sentit, atès que les xarxes ens permeten assistir, en temps real, al que passa en la vida dels altres; només cal que aquests ens ho vulguin explicar. I n’hi ha moltíssims que posen a la xarxa el que els passa amb pèls i senyals –o directament en imatges– a cada moment; no cal ni l’excusa de paratges exòtics o situacions extraordinàries.
El que volia dir és que per a la majoria les vacances han anat bé, les hem gaudit; no com un ciutadà xinès al que li van robar la cartera i va acabar tancat dotze dies en un centre per a refugiats, a Dülmen, a 360 quilòmetres d’on era. Estava a Heidelberg, feia un recorregut per Europa i problemes d’idiomes i de burocràcia –això sí, acompanyats d’un seguit de malentesos que si els veiem en una pel·lícula considerem, si no impossibles, improbables en la vida real– li van jugar el que sembla una bona mala passada.
Només parlava mandarí, no va anar a parar a una comissaria, sinó a l’Ajuntament, i el paper que va signar és el de demanda d’asil –sense saber-ho, és clar–; només volia denunciar el robatori i prosseguir viatge cap a França i Itàlia. Quan va aconseguir sortir va dir, amb raó, que Europa no era el que esperava.
Sembla mentida com arriben a influirnos, de la manera més inesperada i imprevista, els grans esdeveniments que ens envolten; encara que sembli que en vivim al marge, tot i que ens amoïnem quan toca. Abans de la gran allau de refugiats hauria estat molt difícil que la història d’aquest viatger s’hagués desenvolupat de la mateixa manera; tot i que segueix semblant impossible la confusió, si pensem que estem parlant d’una persona xinesa.
Abans dels atemptats a França hauria estat prou difícil que la situació generada per la flashmob d’un grup de turistes alemanys a Platja d’Aro hagués derivat en pànic i no pas en festa i, potser, algun tipus de molèstia. No estic defensant el que van fer, i, com que no hi era, no sé fins a quin punt es podia confondre el joc amb una fugida d’algun tipus de perill. El cert és que la situació es va descontrolar perquè en l’imaginari de tots els fets són massa recents i perquè la por de ser els propers –malgrat que soterrada, silenciada, no escoltada i, fins i tot, amagada– està prou present en nosaltres.