Thomas Ostermeier
DIRECTOR TEATRAL
El director artístic de la Schaubühne berlinesa, Thomas Ostermeier, un dels directors teatrals més influents actualment, ha presentat a Edimburg una obra sobre el sanguinari i corrupte Ricard III, de Shakespeare.
Thomas Ostermeier i el seu Ricard III, el del “meu regne per un cavall”, han estat un dels plats forts de l’actual Festival Internacional d’Edimburg. El director artístic de la Schaubühne berlinesa, un dels directors teatrals més influents d’Europa, ha muntat una obra en què el sanguinari i deforme Ricard de Shakespeare és gairebé una estrella del rock, un entertainer, capaç de preguntar-li per sorpresa a una senyora del públic que fa cops de cap si s’adorm o s’està morint. Per Ostermeier (Soltau, 1968) es tracta d’una obra sobre els nostres desitjos més foscos, però també sobre com manipular la gent fins i tot contra el seu propi interès.
Els seus muntatges tenen una gran dimensió política. Per què va elegir Ricard III? És la història d’èxit d’un assassí. El més interessant és que combina la manipulació com a estratègia de la política amb el sexe. Les escenes més importants són amb dones. Té èxit mitjançant el poder eròtic, malgrat que és molt lleig. És una obra sobre la condició humana. Shakespeare sempre et confronta amb parts que tendim a negligir, els nostres desitjos foscos. Hi ha la capacitat de Lady Anne de ser convençuda de casar-se amb l’assassí del seu marit i el seu pare. Ricard sedueix no pel cervell o les paraules sinó a d’una manera més profunda; sap pressionar botons sota el melic. Shakespeare et confronta i et fa adonar que l’ésser humà no funciona només cerebralment, sinó que també des d’altres punts de vista.
Qui és Ricard III per a vostè? Va créixer en un temps de guerra civil terrible. Intento entendre per què fa el que fa sense la lectura simplista de malvat, feixista, tirà. Intenta prendre el poder de la forma més atrevida i se sorprèn de com és de fàcil manipular altra gent. És un jugador, un entertainer, ens representa a nosaltres sent enviats a escena i cometent les pitjors accions per nosaltres però sense nosaltres. Coses a les quals no ens atreviríem mai. Però ens agrada pensar que podríem convertir-nos en l’home o la dona més poderós del país, capaç d’eliminar els nostres enemics. Hi ha una part en nosaltres capaç de fer-ho. Potser si ho fem en escena no necessitem fer-ho en la vida real.
Una teràpia? Els vells grecs l’anomenaven catarsi.
Tenim tanta part fosca? Tothom la té. Miri què passa quan els països van a la guerra, les atrocitats més grans comeses contra veïns, amics. Sembla que molts som capaços de les coses més cruels.
Ricard aconsegueix el que vol a través de la persuasió i la manipulació. És una imatge del poder polític i econòmic actual? Intento no posar-lo en un món en què la gent digui que l’obra parla de Trump o Farage. Si veus l’obra i de
L’OBRA ‘RICARD III’ “Combina la manipulació com a estratègia de la política amb el sexe”
sobte dius “això és el que passa ara” és millor. És una obra sobre el poder del llenguatge, de convèncer algú mitjançant la retòrica. Ricard no mata directament, no té sang a les seves mans.
Aquest mes Declan Donnellan deia quan recollia el Lleó d’Or de la Biennal de Teatre de Venècia que tenia molta fe en el teatre, però que l’espantava el món que venia. A vostè també l’espanta? Tothom hauria d’estar espantat, però no tant per l’amenaça que està de moda en els mitjans. El noi de Munic era d’ultradreta. Era mig iranià i els companys de classe el van fastiguejar dient-li que era turc. Va matar emigrants de segona generació. En els terribles atacs de França es tractava de gent dels seus banlieues. El tema perillós és que un terç de la nostra societat sigui massa pobre i no tingui perspectives de sortir-se’n. Aquest capitalisme de competència ens diu cada dia quan fracassem que és perquè som massa febles i poc intel·ligents. Empenyem un terç de la gent als marges de les nostres ciutats i les nostres societats. No en formen part.
Com es canvia? Tornant a dir ben fort que les nostres societats tenen classes. I establint la relació entre els temes polítics que tractem cada dia i això. Parlem de l’islam, el burca, el burquini i l’emigració com si el mal fos al món per si sol, i no hi veiem la relació. I n’hi ha.
Trump i Nigel Farage són també el resultat de la bretxa econòmica? Sens dubte. Pretenen treballar per a la gent de la classe treballadora, però són neoliberals de línia dura contra l’Estat del benestar. Les elits socialdemòcrates van trair les seves creences i ara la gent es venja votant els neofeixistes. Viuen als suburbis de les ciutats més importants, estan aturats, no tenen res a perdre i volen tornar a sentir el poder amb un vot de xoc contra aquesta creença que si parlem solucionarem les coses. No, cal actuar. I això significa aturar la injustícia social, donar una resposta per a la classe treballadora. Estan farts d’humanisme i històries que els explica gent que viu a grans cases, privilegiats, elits. Volen fets, ja n’han sentit prou, de paraules.
CATARSI TEATRAL
“Ricard ens representa cometent les pitjors accions per nosaltres”