Els temes del dia
El primer intent de Mariano Rajoy d’aconseguir en el Parlament els vots necessaris per a la investidura, i l’elevat desequilibri entre rendes que pateix Espanya, un dels més marcats de la Unió Europea.
EL cap de files del Partit Popular, Mariano Rajoy, pujarà demà passat a la tribuna del Congrés per sotmetre el seu programa a la confiança dels diputats. Fa dies que l’actual partit governamental i Ciutadans treballen en un pacte d’investidura que permetrà Rajoy arribar al Congrés amb una plataforma de 170 diputats, en la qual també hi haurà el preuat suport de Coalició Canària (una diputada). Li falten sis vots per obtenir la majoria absoluta que exigeix la primera votació, prevista per a dimecres, i difícilment assolirà la majoria simple en la segona votació. Si el Partit Socialista Obrer Espanyol no modifica la seva posició en els propers dies, Mariano Rajoy sortirà derrotat divendres del Congrés. Derrotat, però no humiliat. Pot tenir una segona oportunitat a l’octubre, després de les eleccions autonòmiques a Galícia i el País Basc previstes per al 25 de setembre.
Amb la primera votació de dimecres vinent es posarà en marxa el termini de seixanta dies previst per l’article 99 de la Constitució per a l’elecció del president del Govern. El comptador s’engega i queden dos mesos de tasca política. És prematur, per tant, especular ara amb una tercera convocatòria electoral el desembre –el 25 de desembre, dia de Nadal–, que col·locaria Espanya en una posició realment extravagant en l’escenari internacional. Pràcticament cap país europeu no ha hagut de celebrar tres eleccions generals consecutives per formar govern. La impressió que el país funciona mitjanament bé sense executiu és un miratge. És una falsa sensació. Espanya funciona des de desembre de l’any passat amb un govern limitat en les funcions, sense control parlamentari. Atenció a aquesta dada: sense control parlamentari. Es governa sense legislar, es governa sense pols, es governa administrativament. D’aquí a unes setmanes s’hauria d’aprovar el sostre de despesa per al 2017, i el debat sobre els pressupostos del pròxim any hauria de començar sense més demora. Espanya no va bé amb un Govern escapçat. Al contrari, la millora dels indicadors econòmics exigeix, ara més que mai, un executiu que sàpiga aprofitar l’impuls per situar el país fora del perill d’una recaiguda. I hi ha altres urgències. Catalunya n’és una. La qüestió de Catalunya necessita una resposta intel·ligent i generosa de l’Estat espanyol. El temps del quietisme s’ha acabat.
El primer intent d’investidura de Mariano Rajoy sembla condemnat al fracàs, però això no anul·la la importància i l’interès del debat. S’engega el rellotge constitucional. El candidat del partit més votat compleix amb la seva obligació després de rebre l’encàrrec del Rei: pujar a la tribuna, exposar un programa i demanar la confiança dels diputats, fins i tot a risc de perdre. El candidat compareixerà amb un programa pactat amb Ciutadans, amb la consegüent articulació d’un bloc parlamentari de centredreta, fins ara inèdit. Aquell bloc no disposa de majoria absoluta al Congrés, però representa més de deu milions d’electors. I finalment el PSOE haurà de fer front a les seves responsabilitats. I a les seves oportunitats.
El PSOE vol deixar clar que Rajoy es troba en minoria. Un cop això hagi quedat clar, el secretari general, Pedro Sánchez, haurà de decidir si envia Espanya rumb a les roques del desembre. Les claus, quan no es fan servir, es rovellen.