EL COMIAT DELS BEATLES
El 29 d’agost del 1966 el grup va fer el seu últim concert al Candlestick Park de San Francisco, amb poc més de mitja entrada
Demà es compleixen 50 anys de l’últim concert dels quatre de Liverpool, celebrat en el Candlestick Park de San Francisco, en un ambient de cansament per la baixa qualitat de la gira.
Era ple estiu a San Francisco, i, tot i això, a les butaques de l’estadi Candlestick Park aquell 29 d’agost del 1966 hi feia força fred. Això no els importava als milers de fans dels Beatles, particularment a les noies, que havien assistit entusiasmades a l’últim concert programat en la seva tercera visita als Estats Units. I encara que, mirant cap enrere, amb el furor que encara desperten 46 anys després que agafessin camins separats, puguem imaginar un estadi ple de gom a gom amb les entrades exhaurides, aquesta no va ser la realitat. De les 42.500 localitats disponibles només estaven ocupades unes 25.000. L’excorresponsal a Los Angeles del diari londinenc
London Daily Express, Ivor Davis, en pot donar fe, perquè hi va ser. Enviat pel seu cap a cobrir la primera gira que els Beatles van fer als Estats Units l’agost del 1964, Davis va arribar a San Francisco per al primer concert sense imaginar que allò seria l’inici d’una llarga relació. La seva tasca no va ser només relatar cada pas que els fabulosos quatre van fer als Estats Units, sinó també convertir-se en el negre de George Harrison per a una columna setmanal que es publicava cada setmana en aquest rotatiu. Amb el temps, i a mesura que la fama del grup augmentava, va poder coneixe’ls d’una manera que avui seria impossible per a qualsevol periodista que informés sobre una celebritat: “Jo hi tenia accés total. Com que era a la cambra del costat podia fer-los preguntes quan ho necessitava. En Paul em portava gintònics quan viatjàvem al jet privat. Jo formava part de la família dels Beatles i quan estaven de gira hi teníem accés durant totes les hores del dia”.
El veterà periodista, que avui té 78 anys i dedica el seu temps a promocionar pel món el seu reeixit llibre The Beatles and me on tour, recorda vívidament el concert a l’estadi de beisbol dels Giants, perquè ell, igual que els músics, estava a punt per tornar a casa seva: “Ells ja sabien que era el final de la gira i l’única diferència amb els altres concerts va ser que van parlar entre ells una mica més entre cançons i es van fer comentaris divertits a l’escenari. La realitat és que ja estaven cansats de les gires i que volien anar-se’n a treballar a l’estudi per fer música, bons discos i material de qualitat, en lloc de continuar participant en el que s’havia convertit en un circ”, recorda. És que no només havien de cantar les seves cançons amb un cor de milers de noies que cridaven sense parar, sinó que el resultat del que tocaven a l’escenari deixava molt a desitjar: “Mentre feien les gires la qualitat de l’equipament era terrible; semblaven nits amateurs. Els Beatles tenien dues persones que portaven els amplificadors i la major part dels estadis on tocaven no estaven preparats per a música. La qualitat a Candlestick Park era terrible. Hi ha alguns enregistraments que et permeten comprovar-ho. Recordo quan els vaig escoltar al Hollywood Bowl. El so era espantós, però els mags del so van dur l’enregistrament a l’estudi, el van netejar i van aconseguir donar-li qualitat d’alta definició”, assenyala.
Davis també és precís assenyalant que les circumstàncies de la gira no van ser les millors: “Aquella va ser la pitjor de les tres. El 1964 van ser tremendament exitoendavant sos i la de l’any següent també ho va ser, però el 1966 ja no volien viatjar als Estats Units. Estaven preocupats. John Lennon havia dit que els Beatles eren més populars que Jesús, i aquell comentari va generar molt d’enuig. Com a resultat, els Beatles van rebre amenaces de mort. Brian Epstein, el seu mànager, va arribar a pensar a cancel·lar-la. Però era un home de paraula i per això va decidir portar la seva última gira nordamericana”. El periodista recorda que, en aquella tercera gira, era obvi que tots quatre estaven farts dels concerts en directe: “Per començar mai podien sentir-se a ells mateixos. Moltes vegades es perdien enmig d’una cançó. Li va passar a en Ringo, que ja no sabia quina estaven tocant. Aleshores en John em va dir que ningú no anava als concerts a escoltar els Beatles; només els volien veure”, comparteix.
Si bé la nostra mirada actual està tenyida de nostàlgia i de sana enveja pels qui hi van poder ser, les circumstàncies que envoltaven els músics més famosos del món no eren necessàriament les millors: “Abans de viatjar als Estats Units, havien tingut una experiència molt dolenta a les Filipines”, recorda Davis, i afegeix: “Els havien convidat a una recepció amb l’esposa del president, Imelda Marcos, en Brian se’n va oblidar i no hi van ser. La Imelda es va emprenyar molt, la gent a les Filipines també i per poder arribar a l’avió van haver d’escapar-se. Als Estats Units la gent cremava els seus discos el 1966 i el Ku Klux Klan no els mirava amb simpatia”.
En aquella nit de finals d’agost de la qual dilluns farà 50 anys, alguna cosa hi havia a l’estadi que recordava als presents que no es tractava d’un concert normal. Un camió blindat havia estat ubicat amb la discreció més gran possible al costat de l’escenari, cosa que va fer que molta gent es demanés si era allà perquè els Beatles es presentessin davant de l’audiència quan acabessin els números previs.
Encara que l’espectacle va començar puntualment a les vuit del vespre, abans que els idolatrats músics apareguessin en escena va passar una llarga estona. Tal com s’estilava en aquells temps una successió de grups i cantants va aprofitar l’ocasió per mirar de con-
TESTIMONI DIRECTE “En John em va dir: ‘No ve ningú a escoltar-nos; només a veure’ns’”, recorda Ivor Davis CURT Van tocar onze cançons en poc més de 30 minuts i se’n van anar en un blindat
graciar-se amb l’audiència: The Remains, Bobby Hebb, The Cyrkle i The Ronettes van anar pujant a l’escenari amb aquest ordre. Fins a les 21.27 h no van aparèixer, i no van sortir del camió blindat, com molta gent esperava. Van tocar onze cançons i ni una de més: Rock and roll music, She’s a woman, If I needed someone, Day tripper, Babby in black, I feel fine, Yesterday, I wanna be your man, Nowhere man, Paperback writer i Long tall Sally. John i Paul van col·locar una càmera sobre un amplificador durant el concert i es van fer fotografies en què se’ls veu amb el públic al darrere. També li van demanar al seu cap de premsa, Tony Barrow, que gravés el concert amb una enregistradora corrent. Barrow es va oblidar de donar la volta al casset, i, com que la participació dels Beatles a l’escenari va durar poc més de 30 minuts, en l’únic enregistrament sonor que ha quedat d’aquella ocasió el so s’interromp a la meitat de l’últim tema. Quan l’actuació es va acabar tots quatre van pujar al camió blindat i van marxar de l’estadi: “És que ells estaven espantats de debò”, recorda Davis, i explica: “Quan van tocar a Memphis, a Tennesse, algú va llançar un petard durant el con- cert, i n’hi va haver que van creure que havien disparat a en John. La seguretat era una cosa que el 1966 els preocupava més que mai, i per això havien decidit marxar en un camió blindat. En altres ocasions se’n van anar en una ambulància. No volien un automòbil corrent. Estaven nerviosos de debò”.
Els Beatles no van tornar a tocar mai en un estadi, encara que els memoriosos recorden que el 30 de gener del 1969 van pujar al sostre de l’edifici de la seva companyia, Apple, al centre de Londres, i van cantar durant 42 minuts acompanyats del teclista Billy Preston per crear un material que després van utilitzar al documental Let it be. El concert improvisat, que va generar una veritable commoció a la ciutat, va ser l’última ocasió en què van tocar davant d’una audiència, encara que Davis està convençut que, en tot el temps que va passar des de Candlestick Park fins a aquell gener, no van trobar a faltar els escenaris gens ni mica: “Quan van començar a Hamburg tocaven des de les set de la tarda fins a les set del matí, i després es van dedicar a recórrer totes les ciutats d’Anglaterra, Gal·les i Irlanda. Van fer centenars de concerts i per això n’estaven farts. La diferència és que als Estats Units les audiències eren enormes. No havien tocat mai davant de tanta gent, a Europa. El 1965 van tocar davant de 55.000 persones al Shea Stadium de Nova York. Durant anys van ser soldats que tocaven les mateixes cançons”, diu.
Davis, que s’ha passat la vida entrevistant celebritats i ha escrit diversos llibres, admet que no es va imaginar mai que el llegat dels Beatles perduraria tant i que cinquanta anys després encara estigués parlant d’un dels seus concerts: “Quan vaig escriure el llibre vaig pensar que se n’oblidarien al cap d’un any, però n’han passat tres i continua generant interès. Ells mateixos no van pensar mai que durarien tant. Creien que en tenien per a cinc anys, deu si tenien molta sort. Per mi, que era un periodista jove, cobrir les seves gires i estar amb ells va ser meravellós, però no vaig pensar mai que 50 anys després serien vistos com la millor banda que hi ha hagut mai”, confessa.