LES MEDALLES DEL ‘BREXIT’
La conquesta de 67 medalles a Rio ha alimentat el nacionalisme anglès i la impressió que és un país especial
L’èxit aconseguit pel combinat britànic en els Jocs de Rio de Janeiro ha donat ales al nacionalisme antieuropeista, que veu així justificat el seu discurs.
Què més podien demanar els partidaris del Brexit que una allau de medalles com la de Rio! La millor collita britànica en or, plata i bronze en més d’un segle, comparable només a l’obtinguda pel pirata del segle XVI sir Francis Drake a compte dels galions espanyols, ha atiat el nacionalisme anglès (Escòcia és diferent), i convençut molts de rupturistes amb Europa que efectivament el Regne Unit és millor que França, que Alemanya, que Itàlia, i no diguem que els germans pobres de la Mediterrània i també els cosins llunyans de l’Europa de l’Est.
Per sort, per a un foraster que viu a Londres, els Jocs han passat a millor vida, després d’interminables setmanes en què els diaris i la BBC han abandonat gairebé completament la cobertura de qualsevol altre esdeveniment informatiu per concentrar-se en les llàgrimes dels seus atletes, el culte obsessiu a la Union Jack o els petons entre els ciclistes Laura Trott i el seu promès Jason Kenny, convertits pels tabloides en una espècie de Romeu i Julieta, però amb final feliç. Si els nord-americans diuen convençuts que són “el millor país sobre la faç de la terra”, ara tenen un seriós rival a l’hora de pregonar les pròpies excel·lències.
Alguns competidors han qüestionat l’honestedat del botí, però –com diu el comentarista Simon Jenkins– per a què recórrer al dopatge quan es poden gastar 400 milions llargs d’euros de la loteria nacional, és a dir, dels contribuents? Els diners són la millor droga i Londres ha invertit de manera massiva en l’èxit olímpic en temps d’austeritat. Mentre els joves desafavorits de les barriades els han tancat les piscines i els poliesportius, als atletes d’elit els han proporcionat les millors instal·lacions, els millors entrenadors, vestits aerodinàmics, cascos i bicicletes fets amb els materials menys resistents. D’aquesta manera, el ciclisme en pista és tractat al Regne Unit com si fos la Fórmula 1.
Tot això va començar després dels Jocs d’Atlanta el 1996, en els quals la Gran Bretanya va fer el ridícul, i el llavors primer ministre John Major va decidir que això no podia tornar a passar. A partir de llavors la conquesta de medalles olímpiques es va convertir en una croada, en un pla quinquennal com els de l’antiga Unió Soviètica per produir acer, blat o atletes d’halterofília. Els anglesos solien burlar-se de l’URSS i deien que els seus esportistes eren funcionaris públics que havien de guanyar a qualsevol preu pel bé de l’Estat, per a més honra del comunisme i les classes proletàries. Doncs bé, Londres paga 35.000 euros anuals als seus esportistes per entrenarse, perquè es dediquin en cos i ànima a la causa, tracta com a herois els qui guanyen, i castiga sense pietat els qui mostren la més mínima dissensió. El règim olímpic britànic és estakhanovista, i molts no ho resisteixen.
El dirigisme és obvi, en la recerca de la major ràtio possible de medalles, amb el gruix de la inversió centrada en esports com el ciclisme, l’equitació, l’atletisme, la gimnàstica, la vela o el piragüisme on es reparteixen un munt de metalls. Els resultats parlen per si sols, amb Gran Bretanya per davant de la Xina al medaller (més nombre d’ors), i per darrere tan sols dels Estats Units. Alguns es creuen de veritat que a Tòquio 2020, amb el país lliure de les cadenes de la Unió Europea, sobrepassarà fins i tot els nord-americans...
Riu-te del xovinisme que se’ls atribueix als francesos, de la manipulació de l’esport pels russos, del costum xinès de dedicar les medalles al Partit Comunista, del patriotisme una mica beneit dels nordamericans, que homenatgen els seus soldats en els partits de l’NBA o els donen prioritat per embarcar en els avions, però paguen unes pensions miserables als seus veterans de guerra i deixen oblidats de la mà de Déu als qui tenen la mala idea de tornar de l’Iraq trastornats amb estrès posttraumàtic!
La celebració de la glòria olímpica a Anglaterra ha estat un festival nacionalista, amb els atletes homenatjats com a soldats victoriosos després d’una guerra, un cant al Brexit i al fet diferencial anglès no només amb la resta d’Europa, sinó també amb la resta del món, una demostració que no necessiten ningú i sols s’ho poden muntar molt més bé.
Des dels Jocs Olímpics berlinesos del 1936, l’esport ha estat manipulat per règims totalitaris i autoritaris –i també alguns de democràtics–, i s’ha fet servir al servei de la política. Al Regne Unit, la glòria olímpica s’ha convertit en l’artilleria del Brexit. Tot s’hi val. No s’ha d’oblidar que Isabel I va fer cavaller al pirata Drake...
Des del fracàs en els Jocs d’Atlanta’96, el govern ha multiplicat per cent la inversió