La fractura digital
Només un terç de l’electorat del PP i el PSOE està connectat a les xarxes socials davant més del 60% del de Podem i C’s
Els votants dels nous partits polítics es connecten molt més a la xarxa que els partidaris dels partits clàssics.
De vegades les xarxes socials cremen, però molta gent no veu les flames i es queda freda i indiferent. És a dir: ni se n’assabenta. Com si algú cridés des de l’altra banda de la Via Làctia. De fet, segons els sondejos del CIS, més de la meitat dels ciutadans viuen al marge de la cridòria digital per la senzilla raó que no formen part d’aquest univers. Sens dubte el front digital és un dels flancs que més rèdits electorals han proporcionat als partits emergents, però aquesta galàxia només és una part del món real, i no necessàriament la més visitada per determinats segments de l’electorat. Per exemple, només un 33% dels votants del Partit Popular i un 37% dels del PSOE accedeixen a les xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.), segons els successius baròmetres del CIS.
En realitat, més del 50% dels ciutadans admeten que no utilitzen les xarxes socials (o no ho han fet en els últims sis mesos), encara que un 47% sí que hi accedeixen amb freqüència. Darrere d’aquestes xifres mitjanes s’oculta una realitat molt asimètrica. Mentre dos terços dels votants dels partits polítics tradicionals (PP i PSOE) viuen d’esquena a l’univers digital, més del 60% dels de Podem i Ciutadans desenvolupen activitat a les xarxes socials. Això sí, fins i tot entre els votants dels partits emergents gairebé un 40% està absent dels debats digitals.
La distància digital entre l’electorat dels partits tradicionals i el de les forces polítiques de nova generació s’aprecia en altres indicadors. Per exemple, mentre que més de la meitat dels votants del PP o el PSOE reconeixen que no utilitzen el correu electrònic, aquesta xifra es redueix a menys d’un 20% entre els de C’s (i a un 25% entre els de Podem).
La utilització de la missatgeria instantània (el popular WhatsApp, per exemple) és una altra mostra de la fractura digital que s’estén entre uns votants i els altres. Concretament entre els electors del PP només un 55% admet que utilitza aquest servei, i aquesta xifra supera el 62% entre els del PSOE. Tot i això, entre els votants de Podem i Ciutadans la taxa d’utilització frega, i fins i tot supera, el 90%.
En conjunt, l’opinió que expressen els diferents grups de votants sobre les noves tecnologies i sobre la seva condició d’instruments molt necessaris per a la vida quotidiana, és un bon reflex de la presència real que tenen en la vida de la gent. En aquest sentit, menys d’un terç dels votants del PP i el PSOE troben que el telèfon mòbil és imprescindible, davant el 40% dels de Podem iC’s. I aquests percentatges es dupliquen quan es tracta de l’ordinador o del correu electrònic (menys del 15% davant de més del 30%) o de la connexió a internet (una mica més del 20% davant de gairebé el 50%).
A partir d’aquí sembla evident que l’impacte dels incendis retòrics que es registren al món digital (webs, blogosfera, etc.) és especialment limitat respecte als votants dels partits tradicionals, caracteritzats per una mitjana d’edat més elevada que la dels partits emergents. I això significa, per exemple, que les tendències que s’observen en l’univers digital no necessàriament adquireixen la mateixa dimensió a la resta del món real. Sense oblidar que la diferència d’edat entre els qui construeixen el seu relat a partir del que passa a internet i aquells que s’alimenten dels canals tradicionals té un reflex en la presència real davant les urnes: voten molt més els grans que els joves. La coalició de Pablo Iglesias va poder comprovarho el 26-J.
L’elector popular i el socialista utilitza menys les noves tecnologies que el de Podem i C’s
Les campanyes al món digital són poc eficaces amb els votants dels partits tradicionals
La hiperactivitat virtual dels seguidors de noves sigles falseja el seu nivell de suport real
I ja abans, a les eleccions autonòmiques del 2010, el socialisme català va iniciar el seu inexorable declivi electoral malgrat que el futur del PSC s’encarnava en la denominada generació blackberry. La campanya socialista en aquella ocasió va incloure un gran desplegament en el pla digital, oblidant potser on es trobaven els seus veritables votants i quins canals atenien.
Potser per això, i davant els consells dels xamans digitals, un polític tan estàtic com Mariano Rajoy va optar a l’última campanya electoral per passejar-se per places i pobles, degudament acompanyat de les càmeres de la televisió.
No hi ha dubte que el futur és digital, però, com va ironitzar De Gaulle, “el futur dura molt de temps” i de vegades triga a arribar.