Els afganesos, carn de canó a Síria
Teheran ha enviat, de vegades per la força, els seus veïns hazares residents al país a la guerra junt amb Al-Assad
Les roses blanques i vermelles que broten en abundància a l’Iran donen cada any un color inusual a la custodiada secció de màrtirs del cementiri de Beheixt-e Zarah, al sud de Teheran. En un dels carrerons del sector 50, on reposen milers d’homes que van morir a la guerra de l’Iraq, grupets d’homes i dones es reuneixen al voltant de les tombes de pedra negra.
Pertanyen a una vintena d’afganesos que han mort lluitant amb la República Islàmica de l’Iran a Síria, on formen la divisió Fatemiun, el segon contingent més gran que dóna suport al règim d’Al-Assad després de Hizbul·lah. Alguns analistes calculen que aquesta agrupació creada el 2013 està formada per uns 11.000 afganesos d’ètnia hazara, que parlen persa i són de confessió xiïta. Segons estudis sobre els integrants d’aquesta divisió, una petita part ja vivia a Síria quan va començar la guerra, però la gran majoria són afganesos residents a l’Iran.
Un llibre calendari de color verd que circula entre els familiars que s’agrupen al voltant de les tombes conté les fotos de 134 afganesos residents a l’Iran que han mort a Síria els últims anys. Aquest nombre és inferior al que donen els mitjans iranians, que el maig del 2015 deien que havien mort al voltant de 200 homes d’aquesta divisió. La major part, pel que sembla, estan enterrats a Qom o Maixhad, la segona ciutat del país, on viuen la major part dels afganesos.
Si bé des del començament del conflicte sirià l’Iran ha intentat minimitzar la presència d’iranians i especialment d’afganesos establerts al país, els funerals dels que han mort en combat han fet impossible amagar-ho més temps. Moltes vegades els mitjans iranians han mostrat alts càrrecs dels Guardians de la Revolució en enterraments de màrtirs afganesos que, segons l’opinió dels analistes, són els qui han posat el nombre més alt de morts en algunes batalles. Segons una anàlisi de Levantine Group, l’Iran ha anat patint més baixes a mesura que avançava el conflicte.
Malgrat aquestes pèrdues, el gruix de la societat no coneix la magnitud de la implicació de l’Iran en un conflicte que aquí la majoria interpreta com una lluita contra grups terroristes avalats per poders occidentals i regionals. Però sobretot s’entén com una batalla contra l’anomenat Estat Islàmic (EI). Creuen fermament que si no s’hi lluita en contra a l’Iraq i Síria, l’EI ja hauria arribat a les portes de l’Iran.
Desenes de tombes de combatents caiguts a Síria estan repartides a la secció de màrtirs dels cementiris. Cada tomba està decorada amb les imatges de cada combatent tallada en pedra. Moltes vegades se’ls veu carregant fusells o armes d’artilleria pesant. Les famílies, membres dels Guardians de la Revolució (bassijs) i voluntaris que han tornat de les seves missions es reuneixen al voltant de les tombes per homenatjar els morts. Adornen les sepultures amb flors, reparteixen menjar i alguns preguen en veu alta. Però potser el sector més sensible és el dels afganesos. Desenes d’homes el vigilen. “Aquest és un afer de seguretat nacional”, diu un dels homes, que pregunta per què hem visitat el cementiri dues vegades. L’home, amb una barba espessa, pantalons de camuflatge i gorra caqui, assegurava que aquest tema era una línia vermella d’ençà que la BBC en persa –que s’emet a l’Iran il·legalment a través de milions d’antenes parabòliques– va informar que l’Iran capturava afganesos per anar a Síria. “Això és mentida. No s’obliga ningú”, va dir abans de deixar-nos continuar parlant amb les famílies, que al seu torn s’alegren de poder explicar les seves històries.
A l’Iran han batejat aquests combatents com a “defensors dels llocs sagrats”. Al començament de la guerra sempre asseguraven que s’apuntaven com a voluntaris per defensar el mausoleu de Saida Zainab, a prop de Damasc, i altres monuments sagrats dels xiïtes. I si bé alguns mitjans locals encara asseguren que els màrtirs van morir defensant Saida Zainab, la realitat és que la major part dels homes enterrats en aquest cementiri han mort en llocs tan diversos com Alep, els alts del Golan i Palmira, on es diu que la brigada Fatemiun va exercir un paper important en la batalla per expulsar les forces de l’EI.
Al voltant de tres milions d’afganesos viuen a l’Iran. Molts hi van arribar els últims decennis fugint de la guerra i la violència, i d’altres ho van fer a la recerca de millors condicions de vida. D’aquesta extensa comunitat només una tercera part té l’estatut de refugiat, i la resta tenen visats temporals o no tenen documentació.
“Cada any he de pagar un milió i mig de tomans (una mica més de 400 euros) per renovar la meva residència. Però tinc restringits els moviments”, explicava un afganès que fa 30 anys que viu a l’Iran. No tenen dret a comprar casa ni cotxe , ni a obrir un compte bancari.
Fa pocs mesos el líder suprem, Ali Khamenei, va autoritzar tots els nens afganesos, fos quina fos la condició en què vivien al país, a assistir a les escoles públiques, i s’ha ampliat el seu accés a la sanitat.
“El meu fill s’hi va incorporar per la seva convicció religiosa. Em va
Han intentat minimitzar la presència iraniana a Síria, i encara més l’afganesa
Amb l’augment dels màrtirs afganesos s’han vist a la premsa alts càrrecs als seus sepelis
dir que era una obligació defensar la seva religió i per a la meva família és un honor que hagi mort com a màrtir”, explica una dona de 47 anys que ha vingut a visitar la tomba del seu fill Safar, nascut a Mazare-Xarif, d’on van fugir per la guerra fa 27 anys.
“Em fa molta falta, però també em fa sentir orgullosa”, diu la dona. Ella serà una de les beneficiades si entra en vigor la llei aprovada pel Parlament iranià, que accepta atorgar la nacionalitat als familiars propers dels qui hagin mort lluitant per la República Islàmica –encara ha de ser aprovada per instàncies superiors–. Això també inclou els que van morir en la dècada dels vuitanta combatent a l’Iraq, que alguns calculen en 3.000.
“Seria molt bo que es fes realitat. Podrem moure’ns pel país i almenys comprar una casa al nostre nom”, explica aquesta dona, que aparenta molts més anys dels 47 que diu que té. Com la majoria d’afganesos que han buscat refugi a l’Iran en els últims decennis, ja fos per les condicions de seguretat o per falta d’oportunitats, ella també ha tingut una vida extremament difícil.
La major part treballen en el sector informal, especialment de la construcció, i els abusos són freqüents. Fa poques setmanes l’Iran es va commoure amb la història de Setaieix Qoreixi, una nena afganesa de 6 anys que va ser segrestada, violada i assassinada per un nen iranià d’11 que fins i tot va provar, sense èxit, de dissoldre el cos de la nena amb àcid. Malgrat que les autoritats van capturar el menor i van assegurar que accelerarien la investigació, la comunitat afganesa diu que els atacs no són nous. Zeina, una afganesa de 30 anys, explicava
que moltes vegades havien intentat abusar d’ella i fer-li tocaments al carrer.
Un informe de Human Rights Watch publicat el gener passat titulat L’Iran envia milers d’afganesos a lluitar a Síria assegura que si bé molts s’hi uneixen com a voluntaris, d’altres han estat coaccionats sota l’amenaça que serien deportats a l’Afganistan. Aquest informe explica també el testimoni d’un jove afganès que van entrevistar a Grècia quan buscava refugi a Europa, que assegura que en alguns casos no els deixen cap altra opció que combatre. Alguns afganesos consultats a l’Iran asseguren que han sentit que als que no tenen papers els obliguen a fer-ho, però ningú no en té proves. El que sí que confirmen és que els voluntaris, quan tornen, reben a canvi un salari i els faciliten el permís de residència a l’Iran.
Un estudi demogràfic fet per l’Acnur va revelar que només el gener i el febrer d’aquest any el 24% dels qui van creuar l’Egeu eren afganesos. I una quarta part d’aquesta població bé havia nascut a l’Iran o bé havia viscut en aquell país els últims anys. Durant força anys milers d’afganesos s’havien acollit al programa de repatriació impulsat per l’Acnur, però el deteriorament de la situació de seguretat a l’Afganistan els últims anys va frenar aquesta tendència. Molts van buscar refugi a Europa.
“Nosaltres som els únics de la meva família que ens hem quedat. La resta ja són a Europa”, explica la Fatemeh, de 16 anys, que assisteix en els seus dies lliures a cursos d’anglès en una institució humanitària a Teheran. Els seus pares, que ho tenien tot a punt per viatjar, van canviar d’opinió a última hora pels riscos del viatge. D’una banda, el mar. I per l’altre, i potser encara més perillós, travessar la frontera amb Turquia.
La Fatemeh, que sempre va acompanyada del seu germà de 17 anys, diu que la major part dels seus amics ja són a Europa. “La vida a l’Iran és millor que a l’Afganistan, però nosaltres som ciutadans de segona classe”, diu la noia, que explica que és molt complicat per a un afganès anar a la universitat. I molt pocs poden finançar-se una carrera.
Com a conseqüència d’aquesta situació, les dones acaben casades molt aviat, i els nois, fent tota mena de tasques. N’hi ha que treballen en tallers de confecció o en tallers de talabarders clandestins des de molt joves, segons explica una voluntària que treballa amb la comunitat afganesa des de fa anys. La droga també és un problema estès a la comunitat. A això s’hi afegeix la por de ser deportats o de tenir problemes amb les autoritats.
Anar com a voluntaris a Síria els dóna la seguretat que si tornen tindran un estatus social superior i no correran el risc de ser deportats. I si moren, les seves famílies tindran l’honor de tenir un màrtir al seu si, i possiblement la nacionalitat iraniana. Un somni que per a molts semblava impossible.
La major part creuen que si lluiten a Síria i l’Iraq evitaran que l’EI arribi al seu país
Els afganesos, amb dècades de residència, no poden comprar un pis o un cotxe