Vista des del galliner
Els catalans s’estan quedant reclosos al galliner de la política espanyola? Un examen minuciós dels esdeveniments en curs demostra el contrari. Hi ha més Catalunya que mai al tauler espanyol
L’absència d’un grup parlamentari com el de Convergència i Unió en l’actual conjuntura espanyola alimenta la idea que Catalunya es troba avui políticament reclosa al galliner. Res més lluny de la realitat. El factor K (K de Katalonien) continua ocupant un lloc central en la política espanyola, i així continuarà sent durant molt de temps. La novetat consisteix en el fet que l’influx de K ara no s’expressa a través d’un únic subjecte polític estratègicament situat al tauler. Aquesta vegada K té més veus que mai, que ocupen posicions molt diferents, algunes d’elles clarament antagòniques. El galliner no havia estat mai tan freqüentat.
Des del 1977 cada vegada que la dreta o l’esquerra espanyoles han quedat lluny de la majoria absoluta han negociat suports catalans. Jordi Pujol es va refermar el 1980 com a president de la Generalitat mitjançant el socors blanc amb la declinant UCD. Després van venir els acords de Pujol amb
Felipe González (1993) i el famós pacte del Majestic (1996). Amb el canvi de segle, CiU va tornar a donar suport a la investidura de José María Aznar, malgrat que el Partit Popular, agraciat amb la majoria absoluta el març del 2000, ja no necessitava el vot dels nacionalistes catalans.
Xavier Trias hi era i sap el motiu de tanta generositat: CiU necessitava el suport d’Aznar per mantenir a ratlla
Pasqual Maragall. Aquell dic es va trencar. Quatre anys després José Luis
Rodríguez Zapatero comptava amb el vot favorable d’Esquerra Republicana i
Joan Puigcercós era convidat molt sovint al palau de la Moncloa. La segona investidura de Zapatero, el 2008, va tirar endavant amb l’abstenció de CiU i el PNB. Va venir la crisi econòmica i la majoria absoluta de Mariano Rajoy. I ara estem empantanegats.
Remant en les gelatinoses aigües de la interinitat, tornem a veure catalans a proa. Albert Rivera i el seu partit. Ciutadans és el Moriarty del nacionalisme català i avui firmarà el programa d’investidura de Rajoy. L’esquema històric s’ha invertit. Per primera vegada des del 1977, un partit espanyol nascut a Barcelona, que té com a principal força de propulsió l’antinacionalisme català, porta l’estendard del pactisme a Espanya. El somni del professor Francesc
de Carreras estaria a punt de complirse si no faltessin sis vots. Els números no arriben –per poc–, i aquesta és una dada rellevant. Una dada que ens explica coses importants dels últims deu anys. La colossal i constant excitació entorn de la qüestió de Catalunya no li ha servit a la dreta espanyola per mantenir el perímetre de seguretat al Congrés. El desgast derivat de la crisi econòmica i de la corrupció ha desbordat el marc defensiu: l’anticatalanisme. Ara per ara. Unes terceres i delirants eleccions el mes de desembre podrien modificar i corregir el panorama.
A Rajoy li falten sis vots, que només poden venir del Partit Nacionalista Basc i d’una abstenció total o parcial dels socialistes. La dreta no pot continuar governant sense el concurs dels nacionalistes bascos i sense la concessió tàctica dels socialistes, alhora molt condicionats pel fenomen Podem. Avui aquesta és la veritat més veritable del moment Espanya.
Al Partit Socialista, més gàbia de grills que mai, els catalans no han emmudit. Per arribar al despatx del secretari general, Pedro Sánchez, aquests dies cal travessar dues fileres de sacs de sorra. Meritxell Batet, Miquel Iceta i
Verónica Fumanal (assessora de comunicació formada a Barcelona) hi tenen passi preferent. En el cercle de confiança de Sánchez es parla català, amb accent balear, ja que Francina Armengol s’ha convertit en la gran defensora del no a Rajoy i de l’exploració d’una majoria alternativa. El valencià Ximo
Puig comparteix aquesta línia, però no és amic de Sánchez. El cercle socialista catalanobalear manté una pugna interessant amb el poderós PSOE del Sud. I no els poden enviar al fons del galliner. No poden. Si els socialistes redueixen encara més la seva presència electoral a Catalunya, les Balears i València, el PSOE ja pot acomiadarse de governar Espanya en els pròxims cinquanta anys.
En aquest punt i apart trobem Units Podem, el meteor que treu la son als socialistes de totes les latituds. No han aconseguit el sorpasso, però han mantingut els 71 diputats del desembre. Podem és fort i feble alhora. Encara s’està construint i la seva edificació depèn en bona mesura dels plans que es dibuixin a Barcelona. L’alcaldessa Ada Colau pretén liderar un partit totalment independent, encara que sintonitzat amb Podem. Pablo
Iglesias ho accepta, perquè no pot evitar-ho. Estem parlant del PSUC amb el qual somiava
Joan Comorera el 1940. Difícil exercici. Si ho aconsegueixen introduiran un altre canvi morfològic a l’esquerra espanyola. Els comuns catalans són una peça de referència.
I finalment, encara que no els últims en importància, els 17 diputats d’ERC (9) i l’antiga CDC (8) al Congrés. Formen un consorci i competeixen entre ells. Col·laboració-competició és la clau definitòria del bloc avui dominant a Catalunya. Una estratègia moderna i eficaç. Aquests disset diputats podrien tenir a les seves mans el Govern d’Espanya, o col·locar el PSOE a cinc segons de patir una explosió nuclear. Riu-te’n tu de Miquel Roca. “Però és que nosaltres ja ens n’anem”, diu Joan Tardà, que és un bon jan.
El consorci sobiranista no mourà fitxa a Madrid. El condiciona la CUP i viu pendent de la competició interna. ERC creu que ja s’acosta l’hora de prendre les regnes i la càpsula PDC farà tot el que pugui perquè d’aquí uns mesos –quan a Madrid estiguin a punt de desembeinar l’article 155 de la Constitució– Carles Puigdemont pugui encapçalar una llista unitària, un altre Junts pel Sí, que eviti la formació d’una aliança d’esquerres a Catalunya.
Hi passen moltes coses, al galliner. Totes són interessants i algunes una mica difícils de desxifrar.
La desaparició de CiU en la conjuntura espanyola dibuixa la falsa imatge d’una Catalunya absent