Contra la desigualtat econòmica
LA desigualtat econòmica és un dels problemes més greus que té Espanya. En l’actualitat és el tercer país amb més desequilibri de rendes entre rics i pobres de la Unió Europea, per darrere de Romania i de Bulgària, i és així mateix el país industrialitzat on aquesta bretxa ha augmentat més durant la crisi.
El nombre de llars que estan en la part baixa de rendes ha passat, entre el 2007 i el 2014, del 31% al 38,5%, mentre que les llars amb rendes mitjanes s’han reduït del 59% al 52%. Les de rendes altes, en canvi, amb prou feines han baixat del 9,9% al 9,2%. Aquest creixement de la desigualtat ha incidit en un augment de la taxa de risc de pobresa, que afecta ja el 22,1% de la població, dos punts per sobre del nivell que hi havia abans de la crisi. La caiguda de la renda mitjana per persona ha estat d’un 8%, però els descensos d’ingressos han estat més acusats a les llars amb nivells de renda més baixos, a causa del deteriorament del mercat laboral per l’atur i la precarietat salarial.
La desigualtat econòmica constitueix un desequilibri injust que caldria combatre. A més configura un model de societat que no és rendible per a un país, ja que deteriora la qualitat institucional, erosiona la cohesió i frena el creixement econòmic per les dificultats d’accés al consum per part d’àmplies capes de la població.
Seria convenient obrir un debat en profunditat sobre les mesures necessàries per afrontar la disminució de la desigualtat econòmica. El primer objectiu passa per garantir la continuïtat de l’etapa de creixement econòmic i de creació d’ocupació que viu el país, ja que això contribuirà decisivament a reduir la pobresa. Però al ritme actual encara trigarem entre quatre i cinc anys en arribar als vint milions d’ocupats d’abans de la crisi.
Només amb el creixement econòmic, malgrat ser fonamental, no n’hi haurà prou per reduir l’enorme fractura de desigualtat que s’ha generat. Aquest objectiu exigirà, a més, atacar diversos aspectes, com ara una millora progressiva dels nivells salarials que no afecti la competitivitat empresarial, la qual cosa només pot aconseguirse a través de més productivitat; una redistribució més equitativa de la renda, via reformes fiscals i més eficàcia en la lluita contra el frau; una política social que reforci la igualtat d’oportunitats, i, sobretot, una clara i decidida aposta per incrementar el valor afegit del factor feina sobre la base d’impulsar un model productiu que incorpori més formació, investigació i innovació.
La tasca no és fàcil i, en qualsevol cas, atesa la divisió política existent, faria necessari un ampli esforç de negociació per poder consensuar el millor programa d’actuació possible.