Trinxeres
La pèrdua catalana més lamentable no és la divisió (inexistent com a sinònim d’enfrontament, per més que s’hi insisteixi), sinó el menyspreu de la raó objectiva; i el to reduccionista de tantes opinions. Afirmar, per exemple, que a finals del franquisme hi havia a Barcelona més llibertat que ara. O sostenir que cal “partirse la cara” al carrer per parlar en castellà a Catalunya. O, en sentit contrari, proclamar una sociolingüística apocalíptica que descriu la llengua castellana, familiar de la majoria de catalans, com el gran problema...
Sempre hi ha una o altra hegemonia ideològica. I aquell que no la comparteixi rebrà més crítiques que aplaudiments. Plorar per això és, a més d’infantil, una rendició intel·lectual. És un fet: hi ha una hegemonia a Catalunya; i una altra a la resta d’Espanya. Des del temps d’Aznar, impera una visió d’Espanya. Per més que la corrupció perjudiqui el PP, aquesta visió hegemònica no flaqueja: C’s encara l’expressa de manera més genuïna. Sintetitzant les tradicions de José Antonio i Azaña, és a dir (nacionalisme espanyol i republicanisme liberal), aquesta visió es desplega en tres sentits: no qüestiona
La llibertat no consisteix a triar entre blanc i negre, sinó a fugir del dilema imposat
a fons res del que el pas tràgic de la història d’Espanya ha deixat al país; expressa un orgull de l’espanyolitat entesa a la manera tradicional castellana; i considera un error enorme l’existència de les diferències nacionals com la catalana i la basca.
Al contrari que a Barcelona, on el corrent independentista és hegemònic, però ha exhibit uns límits electorals clars, l’espanyolisme liberal gairebé no té oponents a Madrid. És obvi que la crisi del PSOE té moltes causes, però una d’elles és la supeditació dels intel·lectuals i periodistes de l’entorn d’esquerres a les tesis aznarianes (té una explicació: perseguit per ETA, Fernando Savater, tot combatent el terrorisme, va rebutjar tota dissidència nacional, descrita com a premoderna).
L’hegemonia de la visió aznariana d’Espanya explica la centralitat actual d’ERC a Catalunya. No tinc espai aquí per argumentar-ho (em remeto a altres articles meus). L’ascens de l’independentisme té moltes causes, però una d’elles és primordial: si a Madrid no apareix una alternativa a la visió d’Espanya aznariana, l’independentisme potser no creixerà molt més (sembla que té sostre), però tampoc no baixarà. El pacte constitucional del 78 no garantia l’hegemonia a ningú, però garantia camins de sortida per a tothom. Les sortides catalanes es van tapiar amb la sentència del TC del 2010 (i en la batalla política prèvia).
Les actuals negociacions entre Partit Popular i C’s testimonien que el millor adhesiu dels dos partits és la inflexibilitat amb el catalanisme. Tenim, per tant, plet per estona. Per la qual cosa els que no ens volem ficar a les trinxeres ens hem d’aferrar a la idea que Adorno desplega a les Minima moralia: la llibertat no consisteix a triar entre blanc i negre, sinó a fugir del dilema imposat.