L’os de la corbina
Últim diumenge d’agost i final de les vacances per a molts. Així que, vist el panorama que ens envolta i el que ens espera, potser el més assenyat sigui divagar una mica o fixar-se en alguna d’aquelles curiositats que la vida i el decurs dels segles ens ofereix. Avui, si no els sembla malament, ens aturarem en un petit os gairebé ivorià, l’os de la corbina, que encara anomenen crani de Corbina per la badia de Cadis. L’os de la corbina és una pedra petita, amb aspecte d’alabastre i que en realitat és un otòlit (una “pedra de l’orella”, en grec), és a dir, una formació calcària que comparteixen diverses espècies de peixos i que els serveix bàsicament per a l’audició, i als ictiòlegs per calcular l’edat d’un peix (aquests otòlits creixen en capes concèntriques, com l’escorça d’un arbre). El cas és que l’os de corbina és un dels amulets més antics que coneixem. Ha aparegut, per exemple, entre l’aixovar personal d’algun fenici o púnic de fa tres mil anys, en jaciments precisament de la badia de Cadis, a Pocito Chico, al Puerto i a Doña Blanca. O sigui, que sabem que fa trenta segles ja hi havia gent que guardava aquella pedra com algun tipus de joia o, més probablement, d’amulet. Les raons del seu prestigi són complicades i, com tantes altres coses, només podem suposar-les. Encara avui, en joieries i tallers d’orfebreria de Cadis i Huelva poden veure’s ossos de corbina enllaçats en or o en plata, per portar penjats al coll com un amulet. I més d’un gadità els pot explicar que també es portaven aquells ossets en una bosseta de cuir, en alguna butxaca, com a protecció contra les cefalees i per donar, com no, sort i trobar la bona ruta, el bon rumb.
Allà precisament em fa l’efecte que resideix part de la màgia d’aquests ossets que en realitat no ho són. Els vells mariners diuen que només les corbines molt velles tenen aquests ossos i són de qualitat. Són les corbines que han viscut molt i han nedat molt. I que per això desenvolupen una mena de sisè sentit per saber trobar sempre el seu camí i, sobretot, pujar a la superfície. L’os els serveix, els explicaran, de contrapès i fa que la corbina sempre sàpiga com orientar-se. La corbina és un peix capaç d’ascendir ràpidament. I sens dubte és consumida en rodanxes des de molt antic, en un especejament que les seves vèrtebres faciliten. Al seu cap, en els menuts per al brou, té un sac ocult on es troben els dos otòlits de l’animal. Que efectivament creixen i es poleixen amb els anys i el pas de les estacions. Saber trobar-los ja els converteix en si en una cosa una mica màgica.
Al juliol, en una visita precipitada a la biblioteca del Castell de Peralada (d’esplèndid fons cervantí), Jaume Barrachina, que és el director del Museu del Castell, ens va ensenyar un dijero en el qual, entre altres amulets, hi destacava un os de corbina. Allà continua, al mig d’aquella cova del tresor que és el Castell, i és que val la pena aprofitar una visita al Festival, que aquest any ha complert el seu trentè aniversari i que està dirigint amb tant encert Oriol Aguilà a l’estiu, o qualsevol més prosaica aparició pel casino per fer una visita guiada al castell.
Alguns amulets es perden en la nit dels primers homes. Han sobreviscut zingzings i cascavells per allunyar els mals esperits i la malaltia. I els de la meva generació hem vist com encara el zing-zing i la medalleta de la Verge eren part inevitable dels estris primers de vida d’un nounat, amb el seu evident significat de superstició o potser saviesa.
Hi ha un quadre de Velázquez, L’infant Felip Pròsper, en què es veu un fill de Felip IV amb els seus dijes i amulets, inclòs un pom d’ambre o potser un os de corbina. L’infant va morir als quatre anys, pocs dies després que Velázquez acabés el seu retrat, en el qual es veu un nen malalt, pàl·lid, amb la protecció que li donen tots aquells amulets, que convivien amb el rigorisme cristià i que poden veure’s en molts retrats d’època, de la mateixa manera que els exvots formaven part de qualsevol capella. Cadenes, cinturons, penjolls, braçalets. Tot podia servir per cridar a favor nostre les forces de la natura o aconseguir que l’ocult ens ajudés. L’otocònia o l’otòlit de la corbina, que els antics habitants de Gadir ja apreciaven, no és més que una manera concentrada i molt peculiar de demanar ajuda, de trobar la llum en el nostre mar fosc i profund. Potser els de Tartessos, la primera civilització d’Occident, també li buscaven els ossos a les corbines velles. Potser és en temps com els que ara vivim quan caldria fer cas dels peixos que no s’han deixat atrapar junt amb les tonyines a les xarxes de l’almadrava. I sense necessitat de tallar-los el cap i furgar-los per allà a veure si surt alguna cosa, estaria bé saber quins polítics tenen la capacitat de continuar a la superfície i sabent cap a on neden.
Estaria bé saber quins polítics tenen la capacitat de continuar a la superfície i sabent cap a on neden