Pavana per a un calippo difunt

No voldria fer-me l’interessant però dijous em vaig prendre un calippo amb sabor de cola. Per als que no ho sàpiguen, el calippo és un gelat llegendari que, tot i la simplicitat de la seva composició (gel aromatitzat, ves), atrau per raons no sempre confessables. Va ser una reacció instintiva, gairebé animal. Jo era al supermercat pakistanès de sota de casa, a punt d’endur-me una ampolla de Mimosín Azul Vital i en el moment de pagar vaig veure com un nen comprava un calippo de maduixa. No vaig poder resistir la temptació. Vaig agafar-ne un, sense mirar de què era ni pensar que seria el primer després de molts anys d’abstinència. Amb el calippo passa com amb els grans vicis: sempre n’ets addicte, encara que no consumeixis.

La recaiguda va durar els cinc minuts que vaig trigar a cruspir-me’l, allà mateix, dret, a la vorera, davant de la mirada del pakistanès que, en silenci, m’intentava transmetre respecte i discreció. El primer contacte de les dents impacients amb la textura del gel em va retrotraure al calippo d’abans, que potser no es deia calippo però s’embolicava amb una funda de plàstic transparent, de manera que quan el gel es

A la part superior sembla un cilindre però, a mesura que t’acostes a la part inferior, s’estreteix i s’aplana

desfeia apareixien bombolles dignes de ser exposades en un museu d’art contemporani. Si tenies prou paciència, aquell gel transformat en líquid psicodèlic podia alegrar-te la tarda i deixar-te els dits i els llavis enganxifosos d’un sucre triplement emfàtic.

Doncs bé: pel calippo no passen els anys. Manté el mateix sabor però, això sí, ha modernitzat l’envàs. Ara té una forma que és un prodigi d’aerodinàmica. A la part de dalt sembla un cilindre però, a mesura que t’acostes a la part inferior, s’estreteix i s’aplana. Així només has de pressionar lleugerament la punta, dissenyada perquè pugui ser manipulada sense trencar-se, perquè la massa gelada sobresurti a mesura que la menges i puguis atacar-la amb la màxima comoditat. És cert que ara el calippo es diu Calippo Max i que a l’envàs hi apareix un lleó que no sé a què ve a tomb. L’envàs també inclou, en diferents idiomes, tota la informació sobre ingredients, però no la vaig poder llegir perquè just en aquell moment no duia el microscopi atòmic que sempre duc a la butxaca. El cas és que, com sempre que menges un gelat amb precipitació, vaig patir el clàssic mal de cap, insuportable i estúpid. Diuen que té a veure amb els nervis, que reaccionen al fred i fan que els vasos sanguinis s’inflamin. Però, encara que sàpigues què passarà, la impaciència sempre és més forta i en el moment de patir el dolor, que és d’una intensitat equivalent a l’immens plaer que el precedeix, sempre et promets a tu mateix que la propera vegada te’l prendràs a poc a poc, dosificant-lo perquè els nervis no reaccionin amb darwiniana virulència. Però, quan t’hi trobes, tornes a comprovar que la carn és dèbil i que cabra avesada a saltar... Per cert: em va costar 1,70 euros, i, ara que hi penso, no sé si és car o barat.