El monument marginal
Als EUA, el Japó, la Xina i Austràlia, sobretot en els mitjans universitaris, Michel Butor, novel·lista però sobre tot poeta i escriptor experimental, polígraf, mort el 24 d’agost a dues setmanes de celebrar els 90 anys, era tan famós com a França. Les seves cinc novel·les el van convertir en company de ruta dels escriptors del nouveau roman.
Última pirueta, involuntària: la ministra de Cultura, Audrey Azoulay, va divulgar un comunicat en el qual feia l’elogi de l’escriptor mort i del seu llibre La consolidation. Mitja hora més tard, un nou comunicat modificava el títol: La modification, justament, com Butor va batejar el llibre que li va valer el premi Renaudot el 1957.
Una pífia ministerial que tot i això casa amb la impossible classificació d’una obra gegantina –més d’un centenar de publicacions–, una constant recerca estilística, demostrada una vegada més fa dos anys al film homenatge a Raymond Roussel, de Joan BofillAmargós, en el qual col·laborava amb Miquel Barceló. Amb Barceló també va compondre un llibre, exposat i conservat a la Biblioteca Nacional de França. En la presentació, irònic, es presentava el periodista com “un desconegut cèlebre o si vostè ho prefereix un monument marginal”. Mentre Barceló acaparava periodistes, el gras i afable Butor, que des de la seva primera col·laboració, el 1945, amb Max Ernst, conreava el llibre a duo amb artistes plàstics, gaudia d’una certa invisibilitat. De fet, aquell mateix any, quan l’Académie Française li va concedir el gran
premi de literatura pel conjunt de la seva obra, poc ressó hi va haver a França, en contrast amb altres països.
També és veritat que pocs escriptors han conegut tan llarga celebritat. Considerat al costat de Robbe-Grillet i Claude Simon com el pare del nouveau roman (aquella nova novel·la la mare de la qual seria Nathalie Sarraute), els seus llibres dels anys cinquanta (Entre-temps, Passage de Milan, L’emploi du temps, La modification) es van convertir ràpidament en clàssics, llibres de text a les escoles franceses i les universitats nord-americanes.
I és cert que en una disciplina com la literatura, que no va acceptar mai les variables de les arts plàstiques, Butor era un ogre que vomitava tota la seva cultura, sota innombrables formes, en una “producció niagaresca”, segons el crític André Clavel.
Els seus cronotops –aliança del temps i de l’espai, definia– confirmaven aquella idea que desenvolupava el 2006, quan va celebrar els 80 anys i la Biblioteca Nacional li va organitzar una també inclassificable exposició: “Escriure consisteix a destruir totes les barreres”.
Fill d’un ferroviari, va néixer a prop de Lilla. Tenia tres anys quan la família –els pares i set criatures– es va instal·lar a París, però ja li havien inoculat el virus del nomadisme. Llicenciat en Filosofia, va escollir l’ofici de viatger. Va ensenyar a Egipte, a Grècia, a Anglaterra i a Ginebra, on va néixer la seva amistat amb Jean Starobinski. A París, els seus textos són acollits per Du Minuit, editorial del nouveau roman. Però el 1962 el seu periple americà, Mobile (Estudi per a una representació dels Estats Units) surt a Gallimard. És el seu primer “llibre total”, objectes marcats per capricis tipogràfics, collages... Per a la crítica: “Espècie de simfonia espacial discontínua, homenatge a Calder i els seus mòbils”. El novel·lista i acadèmic Héctor Bianciotti ho considerava “un assagista magistral” i bastaria amb els tres volums (mil pàgines) del seu Improvisations sur Balzac per donar-li la raó. Però seria insuficient en canvi el diari sencer per tractar la seva bibliografia. “Els meus llibres tenen, i ho veig amb claredat, un aspecte que fa por: la gent tem abordar aquell laberint cada vegada més vast en el qual jo mateix em desoriento”, reconeixia a Libération, el 1996. I explicava: “Agito les meves paraules en els paràgrafs com el pintor unta els seus pinzells a la pintura. Entorn d’aquelles imatges provoco una radiant agitació: cada paraula comunica amb les seves veïnes per compartir energia”.
I vostè que ho llegeixi.