El costat fosc de Robinson Crusoe
Si Alexander Selkirk hagués estat un aristòcrata fi com el personatge de la novel·la de Daniel Defoe, avui seria el fill predilecte del poble escocès de Lower Largo, on va néixer
El Robinson Crusoe de debò no va ser ni de lluny l’aristòcrata altiu de la famosa novel·la. Orgullós, sí. Tossut i tenaç, també. Però un pirata, un murri, un pocavergonya i un brivall perfecte, del qual la seva pròpia família no volia saber-ne res. Potser per això a l’antic poble pesquer escocès de Lower Largo (comtat de Fife), on va néixer i va passar la infantesa i l’adolescència, encara avui li donen l’esquena.
Lower Largo és, en certa manera, l’antítesi de l’illa de l’arxipèlag de Juan Fernández, a l’Oceà Pacífic, a 600 quilòmetres i un vol de dues hores en avioneta del continent, on Alexander Selkirk va passar quatre anys llargs entre el 1704 i el 1709, abans coneguda com a Más a Tierra i Aguas Calientes, que el Govern xilè va rebatejar amb el nom del protagonista de la novel·la el 1966, en part com a homenatge i en part per atreure el turisme. El plàcid poblet escocès, amb les seves cases de pedra vermellosa i teulades de color taronja, un bonic carrer Major i una àmplia platja de sorra, és el destí favorit de cap de setmana dels habitants d’Edimburg. Per la inhòspita illa de Robinson Crusoe, amb els seus penyals i penya-segats, només passen els creuers que van o vénen de les Galápagos.
No hi ha dubte que el personatge de ficció (Crusoe) és molt més estimat i entranyable que el real (Selkirk), el setè fill d’un humil sabater i un bergant perfecte, de sang calenta, que va marxar a allistar-se com a pirata legal de la corona britànica (amb llicència per robar els tresors espanyols) després de clavar una pallissa al seu propi pare, dos germans i una de les seves cunyades. Tot i que Daniel Defoe, l’autor de la novel·la, es va inspirar en la història de l’escocès per als dilemes existencials del seu protagonista, el pes de la solitud, el valor de la llibertat, el puritanisme social, el paper de la religió...
Selkirk en realitat es deia Selcraig, i no se sap com es va produir el canvi de nom, si ell ho va fer voluntàriament quan va deixar Escòcia per sonar més anglès, o si hi va haver errors en l’escriptura i la pronunciació que van fer que quedés així als documents oficials (al poble queda molt poca cosa, només els arxius de l’església). En qualsevol cas, se’n va anar de Lower Largo amb 17 anys, sense que ningú el trobés a faltar, era prou espavilat com per aprendre els rudiments de la navegació tot i no tenir estudis, i al cap de poc ja navegava en un vaixell pirata del bucaner William Dampier i feia barrabassades al Pacífic.
La localitat on va néixer Selkirk és bufona, però no pretensiosa (tot i que els caps de setmana és plena dels BMW i Range Rover de la gent de ciutat que hi busquen alguna antiguitat o volen prendre el te amb pastes en una cafeteria autèntica). En els temps de Robinson Crusoe tenia una flotilla pesquera i vivia de l’areng, però aquells dies han quedat enrere. Avui viu del turisme (a més d’Edimburg té a prop la ciutat universitària i els camps de golf de Saint Andrews), i és la residència de jubilats i treballadors autònoms que no necessiten anar a l’oficina, volen una vida tranquil·la, córrer i passejar els gossos per la platja. No és un lloc bulliciós, només té una botiga, el pub de l’estació, tres esglésies i un hotel.
L’hotel es diu Crusoe i és l’única espècie d’homenatge al nostre heroi, juntament amb una estranya estàtua al carrer Major, on apareix mirant al mar i vestit amb pells de cabra. “Si això fos els Estats Units li trauríem molt més partit –expliquen Stewart i Leslie Dykes, els amos de l’establiment–, però és Escòcia. I pel que expliquen, Selkirk va ser un truà brutal de qui ningú no volia saber res. Era més estimat per la seva absència que per la seva presència”.
El Robinson Crusoe de la vida real no va ser un nàufrag, sinó un amotinat, que tip de les pèssimes condicions higièniques del Zinqui Ports (el vaixell pirata en què viatjava), la falta de menjar fresc i la ineptitud del capità, va dir, fent-se el milhomes, que ell baixava a l’arxipèlag Juan Fernández, i li van prendre la paraula. La seva illa (de 12 quilòmetres de llarg i 4 d’ample) no té un aire caribeny, com la de Defoe, però sí un clima temperat i grans quantitats de llagostes, cabres i vegetals comestibles, per la qual cosa la manutenció no li va suposar un problema. La solitud sí, fins al punt que al principi va pensar a suïcidar-se, però quatre anys són molt de temps, i per a Selkirk va ser l’ocasió de refugiar-se en la religió i trobar-se a si mateix. Quan va ser rescatat, va dir que mai a la seva vida no havia estat més feliç.
Selkirk va ser trobat per un altre pirata, i va aprofitar el lent viatge de tornada a Anglaterra (dos anys) per fer les Amèriques, enfonsant galions espanyols i escurant els nadius. No se sap si va conèixer o no Defoe, però la seva història es va convertir en la primera novel·la en anglès. I entre unes coses i altres es va fer ric i es va convertir en una celebritat, una estrella estrafolària dels cercles socials londinencs, com més tard ho seria Lawrence d’Aràbia.
Finalment, va tornar a Lower Largo, com un tipus solitari que no volia saber res de ningú, i es va instal·lar en una cova per reconstruir el millor possible la seva vida a l’illa. Només molt de tant en tant es dignava a fer acte de presència al que avui és el pub de l’estació. Quan es va gastar tots els diners, no va poder més i va tornar a la mar, on va morir de febre groga davant la costa de l’Àfrica Occidental. Alexander Selkirk, descansi en pau.
Busca-raons com cap altre, ningú no va trobar a faltar Selkirk a Lower Largo quan va decidir ser pirata