Els millors i els pitjors
Al seu bressol atenès la democràcia es va associar al govern dels millors. En temps de Soló o de Pèricles, una cosa i l’altra eren el mateix. Al govern dels millors se li va dir aristocràcia, un terme que combina dos conceptes grecs: aristos, el millor, i kratos, la força (o el poder o el govern). Abans –i després– hi va haver altres aristocràcies, fundades en privilegis familiars. Però la gran aristocràcia, sinònim de democràcia, va ser la que administraven els humans més capacitats, intel·lectualment i èticament; “els savis i els probes”, segons va precisar Sòcrates.
El concepte d’aristocràcia, també el de democràcia, ha anat evolucionant a pitjor amb els anys. Durant segles els països més poderosos van estar governats per una aristocràcia de bressol, embolicada en oripells, però que ja no sempre garantia el govern dels millors.
Aquesta expressió, “el govern dels millors”, ha arribat fins avui, encara que en versió voluntarista o fantasiosa. Després de guanyar la presidència de la Generalitat el 2010, Artur Mas va afirmar que formaria el govern dels millors. I alguns s’ho van creure. Recentment (una mica abans de deprimir-se) el líder de Podem també va aventurar que estava en condicions de formar un govern dels millors.
Ara l’experiència ens permet afirmar que el Govern de Mas no va ser el dels millors ni, de bon tros, un exemple d’esperit àtic. I sospito que el d’Iglesias tampoc no ho seria, encara que, no havent-se constituït, això només és una suposició.
Certa llei no escrita diu que tot pot empitjorar. Per no insistir en l’escena local il·lustraré l’esmentada llei amb un exemple de la campanya dels Estats Units. Dies enrere una columnista de The Wall Street Journal, un diari gens sospitós de progressisme, repescava el concepte kakistocràcia, encunyat al segle XX, per referir-se al govern que tindria el seu país si Donald Trump arribés a la Casa Blanca. Afegeixo tot seguit que kakistocràcia (de kakos, superlatiu de dolent, i kratos) és exactament el contrari d’aristocràcia: el govern dels pitjors. Segons diu el Dictionary of Sociology, de Frederick M. Lumley, kakistocràcia és “l’organització de govern controlada i dirigida per governants que ofereixen tota la gamma [del pitjor], des d’ignorants i pinxos electorers fins a bandes i camarilles sagaces, sense escrúpols”.
Com explicar-los als nostres fills que al llarg de vint-i-cinc segles d’evolució hem passat de les lleis alliberadores de Soló a la grollera amenaça de Trump? Hi ha diverses respostes a aquesta pregunta, però només en donaré una: perquè l’afany de notorietat i poder de tipus com ara Trump és inversament proporcional a la seva idoneïtat per a la presidència, i perquè, en paral·lel, l’educació i la sensatesa del conjunt dels votants decau així que progressen els seus interessos més superficials i irreflexius.
Vet aquí un problema que fa feredat, perquè el bon govern fa millors els ciutadans, i el dolent els fa pitjors.
En vint-i-cinc segles hem evolucionat des de les lleis de Soló fins a l’avantsala de la kakistocràcia