L’estirp més lúcida del ballet
De com una gala pot ser més que un paquet de ‘pas de deux’ posats en bateria; l’IBStage en té la fórmula
No és la primera gala de ballet que aterra al Liceu llogant la sala principal, ni serà l’última. Tot i que la de l’IBStage és un punt i a part en el modus operandi. Perquè ja se sap que les gales poden acabar sent això, una rastellera de highlights del repertori clàssic servida amb més o menys gràcia, i sempre disposada a fer caure la bava al públic amb les exigències estilístiques de cada tastet de realitat dansística. El que és veritablement complex és aconseguir que el carrusel de personalitats que desfilen per l’escenari sigui prou potent per enamorar el públic, independentment de les habilitats tècniques. Ens entenem?
Això és el que d’alguna manera busca IBStage. I si no ho busca, igualment ha trobat la pedra filosofal. Perquè la dopamina que s’escampava ahir a la nit per les butaques del Gran Teatre, en la primera de les dues gales amb què conclou aquest cap de setmana el curs de ballet que dirigeixen Leo Sorribes i Elías Garcia –amb total suport de Xiomara Reyes i el seu marit ,Rinat Imaev–, era fruit d’aquest je ne sais quoi que transmeten determinades estrelles de ballet. Començant per aquest parell de britànics, Lauren Cuthbertson i Xander Paris, figures del Royal Ballet de Londres i del Mariinski respectivament, que es van esplaiar en el pas de deux de La Bella dorment deixant Petipa en el seu merescut lloc. O aquella parella exultant que formen l’estrella de l’American Ballet Daniil Simkin i la també russa Tatiana Melnik, del ballet nacional d’Hongria, que van tancar la primera part amb un Don Quixot que més que deixar sense alè va impulsar l’entusiasme del públic. Per no parlar del Cigne negre que van ballar Iana Salenko –que balla a les ordres de Nacho Duato a Berlín– i Steven McRae, que a més fins i tot va ballar una peça de claqué.
El ple que gairebé va registrar ahir el Gran Teatre, en un cap de setmana que, per lògica, la majoria es reserva per gaudir de l’última platja de l’estiu, va ser la demostració que sí, esclar que sí, que hi ha un públic del ballet a la ciutat, sense comptar les butaques ocupades per turistes.
Esclar que la gala s’orquestra en el fons per donar una oportunitat real i tangible al centenar d’alumnes de l’IBStage de compartir escenari amb figures. En el típic défilé inicial, coreografiat per Elias Garcia, es va veure com estan d’àmpliament preparats, aquests joves arribats de tot el planeta, capaços de ballar a l’uníson en dues setmanes.
Després d’ells van sortir a escena Xander Parish i la nostra Ada Gonzalez, una ballarina diplomada pel Centre de Dansa de Catalunya que ara és primera ballarina del Ballet de Sibiu a Romania. Junts van fer un Giselle pas de deux molt de repertori, en què ella va mostrar el bell rond de jambe, equilibri a la bateria d’entrechat quatre i dots interpretatius.
Encara que, per a demostració, la que van fer al final –abans que tota la troupe prengués el Liceu en la Suite de Paquita–, l’al·lucinant parella formada per Oksana Skorik i Andrei Ermakov, tots dos procedents del Mariinski. Un pas de dos del Corsari per al record.
Un públic àvid de ballet va fregar el ple ahir al Liceu, a la gala del curs d’estiu; avui es repeteix