El passat més rendible del pop
L’Enciclopèdia Britànica els defineix com “un quartet musical britànic i objecte global de les esperances i els somnis d’una generació que va arribar a la majoria d’edat als seixanta”. Ara han de continuar sent la banda sonora sentimental i emocional de diverses generacions, encara que de les més recents, evidentment, no. El que sí que continuen sent, i en bona mesura gràcies a una administració molt intel·ligent del seu patrimoni material i d’imatge, és una fàbrica de beneficis, independentment del pas dels anys o dels canvis de conjuntures i cicles.
El mig segle de l’últim concert comercial amb públic torna a ser una raó o excusa formidable per esprémer per enèsima vegada aquella vaca tan rendible. Demà es compleix una efemèride relativament destacada, i automàticament es torna a posar en marxa la maquinària de la memorabilia dels Fab Four.
Així, el 9 de setembre que ve es publica una reedició d’un àlbum que recollia tres concerts que van oferir els estius del 1964 i 1965 al llegendari Hollywood Bowl, i que ja havia estat publicat originalment el 1977 en format de vinil. Poca novetat real, doncs, en el contingut –s’hi han afegit quatre temes que no estaven inclosos en la versió original–, però no en la del suport oficial, perquè fins ara la versió en disc compacte i la versió digital per a plataformes de descàrrega no estaven autoritzades pels hereus.
La reedició d’aquests tres concerts californians coincideix amb l’estrena del llargmetratge documental Eight days a week-The touring years, dirigit per Ron Howard (oscaritzat al seu dia per Una ment meravellosa), que versa sobre l’activitat viatgera del quartet de Liverpool entre els anys 1962 i 1966. Pura nostàlgia, novament, en què han col·laborat amb els seu testimoni els supervivents musicals i altres protagonistes d’aquesta gran èpica d’emocions i rèdits.
Paradoxalment aquests concerts a la Costa Oest dels Estats Units, tant els dels anys precedents que es recullen en el volum reeditat com els 17 que van finalitzar el 29 d’agost del 1966 al Candlestick Park de San Francisco, van ser la gota que va fer vessar el got. Fa unes quantes setmanes Paul McCartney reconeixia al periodista David Fricke, a la revista Rolling Stone, en un to sincer: “Ja no podíem més; va ser una bona decisió; escenaris empantanegats, el públic fent més soroll que nosaltres (...) La meva solució a la situació a la qual havíem arribat era que tornéssim a ser una banda petita, tornar enrere, tocar en llocs petits. Perquè aquest era el secret dels Beatles. Érem una petita banda condemnadament bona”.
Petita o gran, condemnadament rendible.
“Ja no podíem més; el públic feia més soroll que nosaltres”, ha dit fa poc Paul McCartney