Llocs de treball industrials
La millora de les dades del mercat de treball ve acompanyada sovint dels laments per la persistència del model productiu vigent abans de la crisi, caracteritzat per l’hegemonia dels serveis a l’hora de generar ocupació. Efectivament, dels pocs més de 100.000 llocs de treball nets creats a Catalunya durant els darrers dotze mesos, més del 90% corresponen als serveis. I sort en tenim, perquè dotze mesos abans, quan la indústria va crear dos de cada tres llocs de treball nets, el total generat només va arribar als 35.000.
Si ens quedem aquí, podem pensar que es tracta, sobretot, de serveis personals oferts pel sector privat en l’àmbit de l’hostaleria, la restauració i el comerç. És a dir, d’activitats molt vinculades al principal motor de la recuperació, el consum intern amb l’afegit del turisme.
La temporalitat de molts d’aquests llocs de treball creats i les baixes retribucions vigents als serveis personals s’afegeixen a la mala fama que qualsevol element vinculat al turisme arrossega últimament a casa nostra.
Tanmateix, en els dotze darrers mesos, l’ocupació neta generada al sector turístic ha crescut un escadusser 1,5% i el comerç al detall un 5%. Per tant, hem d’anar en compte que els discursos preestablerts no ens facin confondre l’anàlisi amb la realitat. En aquest període els serveis que han crescut més han estat l’educació, el transport, el comerç a l’engròs, la sanitat i les activitats immobiliàries.
Hi ha alguna veu, però, que se situa en l’extrem oposat. Si, al costat dels serveis, l’altre gran generador d’ocupació precrisi –i amb uns nivells retributius força elevats– va ser la construcció, només aconseguirem donar feina a l’encara ingent exèrcit d’aturats que tenim si la construcció creix decididament. Però els efectes perversos que comportaria
La política industrial ha de passar per evitar empreses i sectors que obtinguin rendibilitats desmesurades
un nou sobredimensionament de la construcció no fan aconsellable que tornem a generar bombolles immobiliàries.
Arribats a aquest punt, molta gent propugna que hem de recuperar la tradicional especialització industrial del país, però resulta molt difícil lluitar contra la terciarització general de les economies avançades i els productes manufacturats –a diferència dels serveis–, que estan directament exposats a la competència dels països emergents. I el més important, quan les empreses i els emprenedors es troben amb la possibilitat de generar guanys ràpids i elevats, ja sigui en el turisme, en la construcció o qualsevol nova tendència del consum, abandonen qualsevol vel·leïtat industrial. I només cal veure quantes empreses manufactureres familiars han convertit la fàbrica en societats d’inversió.
Així doncs, probablement bona part de la política industrial ha de passar per evitar que hi hagi empreses i sectors que obtinguin rendibilitats desmesurades a través de processos especulatius, legislació laboral a mida o demanda pública captiva. Aleshores, potser sí que al nostre país renaixeran les vocacions industrials i la generació de llocs de treball en el sector.