Qui té boca s’equivoca

COM era d’esperar, Rajoy ja compta amb 170 diputats. Anirà dimarts al Congrés amb el seu acord sota el braç conscient que no sortirà investit president (li falten sis vots a favor o bé onze abstencions). Es tracta d’incrementar la pressió sobre el PSOE d’aquí a finals d’octubre, quan expirin els dos mesos que la llei assenyala per convocar eleccions si no hi ha govern. Així que el que veurem a partir de demà a la Cambra és una representació política, encara que interessant per constatar fortaleses i debilitats dels líders en lliça.

Rajoy es cuidarà molt de burxar en l’escarni personal de Sánchez, com va fer l’altra vegada. Si pogués, eliminaria aquella rebuscada al·lusió al pacte dels Toros de Guisando, quan es va burlar de l’acord entre Sánchez i Rivera per “teatral i altisonant”, escenificat, segons ell, “sense el menor sentit del ridícul” per aparentar “un pas històric que sens dubte els nens estudiaran a les escoles al costat del compromís de Casp...”. Al líder del PP el va perdre la ironia.

Serà interessant també comprovar en què queden les candoroses apel·lacions al diàleg de Sánchez, quan animava a entremesclar “sabors” com els grans xefs: “No hi ha una suma possible només amb partits de la mateixa ideologia. Estem obligats a barrejar-nos. Hem de fer mestissatge ideològic. I descobrirem que enriqueix...”.

I a Rivera, tan gelós de l’equidistància, segur que li agradaria esborrar del diari de sessions aquella frase demolidora amb el mateix a qui ahir estrenyia la mà per rubricar un acord: “Senyor Rajoy, crec que vostè no és creïble per liderar la nova etapa”.

Com segur que no hi haurà dos intents d’investidura sense un tercer, millor que ses senyories (no oblidem Iglesias i les referències al GAL, tan idònies per negociar amb el PSOE) pensin bé el que es diran, no fos cas que tornés a passar allò de qui té boca s’equivoca.