Un partit adaptatiu
Juan-José López Burniol destaca l’actual immobilisme de Pedro Sánchez, en comparació amb altres ocasions de la història en què el PSOE va cedir en situacions de debilitat: “El mateix dia del cop d’Estat del general Primo de Rivera (13 de setembre del 1923), les comissions executives del PSOE i d’UGT van negar qualsevol vincle de solidaritat i simpatia amb els nous governants, però, dos dies després, afegien ‘la necessitat d’abstenir-se de qualsevol iniciativa (tendent) a llançar el proletariat a moviments estèrils que puguin donar pretext a repressions’”.
Va escriure José-María Pemán ja fa mig segle que els militars africanistes espanyols, formats en la guerra de pobres que intermitentment esclatava al Marroc, mancaven en general de visió estratègica i la seva tàctica s’esgotava en resistir, tancats en petites fortificacions anomenades blocaus, fins que l’enemic cedia en el seu afany o bé aniquilava els resistents. Segons Pemán, aquesta tàctica de resistir fins a l’esgotament de l’adversari va marcar de tal manera Francisco Franco, que aquest no va fer cap altra cosa que aplicarla durant la seva llarga dictadura, dividint els problemes en dues classes: els que es resolen sols i els que resol el temps. Aquesta política de resistir sense prendre la iniciativa –que Pemán denominava política de blocaus– sembla que té un nou adepte en Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, a qui m’imagino tancat al blocaus socialista del carrer Ferraz, envoltat d’uns fidels que, sense defallir, repeteixen amb cara de pòquer els suats arguments embastats per oposar-se a la investidura de Mariano Rajoy. Impàvids, aguanten convençuts que resistir és vèncer, sense importar-los l’amenaça d’unes altres eleccions. Ara bé, aquesta rigidesa granítica no és una característica històrica del Partit Socialista. Tot al contrari, el PSOE ha mostrat al llarg de la seva història una gran i desacomplexada capacitat d’adaptació al medi. Tres episodis diuen més que mil paraules.
El mateix dia del cop d’Estat del general Primo de Rivera (13 de setembre del 1923), les comissions executives del PSOE i d’UGT van negar qualsevol vincle de solidaritat i simpatia amb els nous governants, però, dos dies després, afegien “la necessitat d’abstenir-se de qualsevol iniciativa (tendent) a llançar el proletariat a moviments estèrils que puguin donar pretext a repressions”. A més, aviat es van entrevistar el dictador i Manuel Llaneza, líder del Sindicat Miner Asturià, resultant de la seva trobada una immediata “benèvola neutralitat socialista davant el nou règim” (Santos Juliá), traduïda en resolucions de les dues executives que excedien de l’àmbit laboral per incidir de ple en el polític. Tant que Francisco Largo Caballero va enaltir el gran sentit polític dels treballadors en adoptar una “posició de completa neutralitat”, que prometia mantenir sempre que es respectessin les conquestes laborals amb tan gran esforç conquerides. És a dir, que, mentre es respectés el marc definit pel dret laboral, la dictadura no hauria de témer cap complicació provocada pel Partit Socialista. El PSOE no estava disposat a moure un dit en defensa de la legalitat constitucional violada. “Els socialistes –escriu Santos Juliá– es van adaptar perfectament al nou règim i van ocupar totes les possible posicions representatives fins que, finalment, Francisco Largo Caballero, vocal obrer en el Consell de Treball, secretari general de la UGT i vocal de la comissió executiva del PSOE, va acceptar el seu nomenament com a vocal del Consell d’Estat”.
Quinze anys després, el març del 1939, la Guerra Givil estava agonitzant. El president del govern de la República –el socialista Juan Negrín– era partidari, amb el ferm suport dels comunistes, de continuar resistint per evitar una rendició incondicional i el seu previsible i terrible corol·lari. Però en front d’aquesta posició, altres socialistes –Julián Besteiro i Indalecio Prieto– eren partidaris de formar un govern que concertés la pau, per entendre que Negrín era presoner dels comunistes i mantenia per aquesta causa una política fanàtica al servei d’interessos aliens. Els esdeveniments van desembocar en la creació d’un Consell Nacional de Defensa, presidit per Besteiro i immediatament avalat per El Socialista, que va negar la legitimitat del govern de Negrín i va declarar l’Exèrcit republicà com a únic “poder legítim de la República”. No va servir de res. La rendició incondicional fou inevitable. Total, dividits van entrar els socialistes en la guerra i trencats en van sortir.
L’últim episodi és més recent. En el XXVII congrés del PSOE (desembre del 1976), aquest es va definir-se com “un partit de classe i, per tant, de masses, marxista i democràtic”. La identificació com a marxista era l’eix del seu sistema ideològic. Però, el maig del 1978, Felipe González va afirmar pel seu compte que la definició marxista del PSOE no havia estat acceptada “des del punt de vista social”. El conflicte va esclatar en el XXVIII Congrés (maig del 1979), provocant la dimissió de González), i es va resoldre en un congrés extraordinari (setembre del mateix any), en què el PSOE va abjurar del marxisme i González va tornar a la secretària general del partit.
Això demostra que el PSOE no ha estat mai ni monolític ni dogmàtic. Tot al contrari, la seva pluralitat interna i la seva capacitat d’adaptació a les circumstàncies canviants han estat sempre les seves notes definitòries. La política de blocaus que ara postula la seva direcció, en exclusiu benefici propi, és aliena a l’autèntica tradició del PSOE. No acabarà bé. Segur.
Aquesta política de resistir sense prendre la iniciativa és aliena a l’autèntica tradició del PSOE; no acabarà bé