Miguel Noguera
HUMORISTA
El polifacètic showman canari (37) publica nou llibre, una d’aquelles barreges amb text i dibuixos on el lector pot trobar les idees que amb el temps culminen en algun dels seus Ultrashow, l’espectacle que manté des de fa uns anys.
Un fantasma se li apareix a un home al bosc i just en aquell moment arriba un ovni que no té res a veure amb el tema i els abdueix a tots dos, a l’home i al fantasma (que ja flotava una mica). Solapament ridícul de misteris absoluts que normalment ja reclamen tota la nostra atenció per separat. (Al pobre home se li acumulen els esglais a la safata d’entrada)”. Multipliqueu aquesta paradoxa per centenars; això és La muerte del Piyayo (Blackie Books), el nou llibre de Miguel Noguera (Gran Canària, 1979). És una versió potser depurada dels anteriors sense cap altra aspiració que ampliar el desafiant brollador de paradoxes formals. Ara Noguera revela la veritat: l’abisme de la reiteració del flux d’imatges sense sintaxi o interpretació, una aposta simple però d’una radicalitat crua.
La muerte del Piyayo, com els seus altres dos llibres amb Blackie Books, és una prolongació de les paradoxes que proposa a Ultrashow. Com va concebre aquesta barreja de dibuixos i text? Primer cal dir que prèviament a Ultrashow hi ha el material pur en si mateix, les anotacions. Això era un flux autònom des de l’any 2000, un flux d’anotacions, de coses viscudes que contenen alguna mena de tensió formal o d’interès que jo vull conservar i el registro. Tot això és previ al format en què això s’explica.
I tenia dibuixos? Tenia dibuixos, però era una cosa molt ràpida: una frase, un dibuixet. L’impuls original era escriure, però també dibuixar, perquè moltes informacions són gràfiques. Són imatges, formes, en sentit literal. Tot això existia. I el nucli del que faig rau en el fet que tinc un material que existeix com a registre i s’aplica a nous formats. Però l’origen és el material, i aquest material és el mateix. I aquest material es converteix en un format. Aquí sorgeix la proposta de Blackie Books de fer un llibre en solitari, perquè abans n’havia fet un amb Jonathan Millán. Quan vaig haver de fer-ho jo tot sol hi havia un flux d’escriptura i un flux gràfic. Atès que per explicar determinades idees es necessitaven dibuixos, doncs els feia. Per a mi són dos fluxos autònoms. Dibuixo o escric. Puc haver fet un dibuix fa mesos i després el text el faig en els últims dies del llibre. Per mi és important que es noti que aquests dos fluxos estan separats, i, encara que hi hagi un diàleg entre tots dos, que notis que pots submergir-te en el text o en els dibuixos de forma independent. Podria fer una cosa més pròxima al còmic o el llibre il·lustrat, una successió de frases i dibuixets, imbricant-los. Però és una cosa que no m’agrada fer perquè jo o escric, i estic, diguem-ne, en manera text, o estic dibuixant i busco imatges. I aquest procés cada vegada és més pur. Faig els dibuixos necessaris i en el text intento ser més concís, deixar només el que té valor, no anar-me’n per les branques, no fer-me el graciós, no afegir-hi supòsits. He anat fugint del microrelat. Amb el temps m’he anat acostant més al material d’origen, que és un teixit de fragments, de manera que a cada pàgina hi hagi dues o tres peces, que s’acosta més al concepte que jo tinc d’un tapís. I les redundàncies no són una cosa gaire calculada, és gairebé com un defecte tolerat, perquè respon a la realitat: vull que el text sigui una realitat i el dibuix en sigui una altra, fins i tot quan resultin redundants.
Tot té aquesta aparença brot poc elaborat. Sí, una fogonada.
En cru. El persegueixen aquestes idees, hi ha localitzat determinades obsessions? El retorn és oblidar-me’n. Inevitablement les anotacions següents es referiran a les anotacions passades, perquè sempre estic en aquest fang formal, sé que no cal que jo m’acarnissi
de amb una perquè estic nedant amb el mateix. Si revises el meu Word d’anotacions, veuràs que és el mateix autor que està amb quatre coses repetitives. A mi això no em preocupa, perquè intento portarho més al terreny artístic.
En quin sentit? És com si això fos una obra conceptual. El més bo de l’art conceptual és que tot queda nuat per un sol concepte que s’explica en un moment, però l’extensió d’aquesta obra de forma reiterativa pot convertir-la en una cosa molt barroca que reposa sobre un concepte senzill. En aquest sentit, per sentir-me còmode i bé amb el que faig he de recórrer a aquesta base de l’art conceptual. Em refereixo a coses com per exemple l’artista On Kawara, que donava fe del dia a dia, i a Twitter la seva obra era: “Continuo viu”. Cada dia. I així fins a la mort. Jo pretenc jubilar-me amb això.
Sí, la paradoxa és una cosa substantiva en tot l’art contemporani. Esclar. Aquest senyor t’ha proposat això, està en marxa, i no t’esperis cap disrupció. És un desert, no saps què aporta, què hi ha en joc, però la gràcia és que això és tot; ja ve donat i només cal fer-ho. I això agafa una potència vital en el moment que algú se subjuga a aquesta mecànica. N’hi haurà que això els indignarà, i n’hi haurà d’altres que els obsessionarà... però és una cosa molt senzilla, i aquesta és la potència que té com a acte, absurd en certa manera. M’atreu perquè sempre m’han commogut aquestes peces pel que
“De l’art m’interessa que el concepte és molt senzill, però l’obra pot ser molt barroca”
“M’he anat acostant més al material d’origen, que és un tapís, un flux de fragments”
generen. Fins i tot poden resultar insultants.
I contenen una antinarrativa. Sí, per descomptat. Vinc a dir que, al mig d’aquesta cosa mig circense d’imatges, idees i elucubracions hi ha una base molt més freda que consisteix en el fet que és possible que, com jo intueixo, pugui continuar d’aquesta forma fins que em jubili, i que substancialment no hi hagi canvis; que jo continuï amb aquests fragments aplicant-los a diferents formats de forma manifestament repetitiva sense oferir res de nou. L’aposta és aquesta, o vull que es llegeixi així; això és el que dóna sentit a la meva vida, cosa que em salva a mi, o el que em posiciona en la societat i em fa sentir bé; és aquest flux d’anotacions i com jo les escupo en cru a la gent... I com això es revela com el que és: no és que jo sigui un guionista o un paio enginyós que fa acudits d’una línia, no, no, no. Ara la finalitat és revelar el secret, que sona així com lacanià, el secret entès com a secreció: això no s’aturarà i, més o menys, serà homogeni.