Els temes del dia
La necessitat d’un pacte entre Turquia i els estats occidentals, i els incomprensibles casos de violència gratuïta.
Aprimera vista, el president Recep Tayyip Erdogan va sortir reforçat després de superar el cop d’Estat del 15 de juliol. En un país on la cultura política venera els homes forts –la Turquia moderna i Kemal Ataturk, el fundador de la República el 1923, es confonien, i els seus principis personals eren els de l’Estat i la societat–, el president Erdogan emergia com un segon pare de Turquia, la del segle XXI. Mes i mig després, la realitat truca a la porta: ni el president Erdogan pot continuar governant aliè a les seves limitacions ni els Estats Units i Europa poden enemistar-se amb un dels primers socis de l’Aliança Atlàntica i l’Estat més modern i desenvolupat del món musulmà.
Passat l’impacte inicial, el fracassat cop d’Estat exigeix amb urgència algunes rectificacions, més difícils d’assumir per al propi Erdogan que per a la comunitat internacional. Cap capital occidental no va sortir en defensa de la legalitat democràtica en les primeres hores del 15 de juliol. Aquell silenci inicial tan poc cordial ha alimentat a Turquia la tesi que Washington coneixia per endavant el cop, opinió que el mateix president Erdogan transmet en vista de la fredor amb què va rebre el vicepresident dels EUA, Joe Biden, el passat 24 d’agost. Hi ha, a més, un assumpte capital per al futur de la relació: la demanda d’extradició de l’imam Fethullah Gülen, que va ser aliat –i decisiu– d’Erdogan en el seu ascens al poder i al moviment del qual s’atribueix el cop militar i una presumpta infiltració en tots els òrgans de poder i la societat. Fethullah Gülen es va exiliar voluntàriament als Estats Units el 1999.
La tèbia condemna europea dels fets també alimenta la teoria de la conspiració i és un altre desacord en la complexa relació entre Ankara i Brussel·les, que també es necessiten: Europa no pot permetre’s el luxe que un aliat com Turquia li compliqui l’existència, i el desenvolupament de Turquia és inviable sense el reforçament dels vincles econòmics, comercials i humans amb el Vell Continent. És significatiu que cap dirigent europeu –a diferència dels EUA– no hagi viatjat a Turquia després de l’intent de cop per expressar el seu afecte al Govern democràtic.
Després de l’aparença de ser un pilot que ho controla tot, el president Erdogan té fronts que el fan més vulnerable del que sembla: els gulenistes, l’Estat Islàmic i els kurds.
Ankara lamenta que els països europeus hagin donat més ressò a condemnar les detencions practicades després del cop que a l’acte per si mateix contra un govern avalat per les urnes. La xifra de detencions (80.000 persones, membres de tots els àmbits) és desproporcionada i difícil de prolongar si el president Erdogan vol rendibilitzar els seus pactes amb la Unió Europea, especialment la concessió automàtica de visats als ciutadans turcs (la contraprestació més notòria del control de fronteres a la immigració siriana, iraquiana i afganesa).
L’amenaça de l’Estat Islàmic i les ambicions dels kurds –aliats de Washington en la lluita contra l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq– són un doble desafiament que el president Erdogan no pot afrontar amb el seu sobtat i nou aliat, la Rússia de Vladímir Putin. La visita a Moscou d’Erdogan va poder concloure l’incident de l’abatiment d’un avió militar rus, però difícilment és el principi d’una aliança sòlida. Massa fronts oberts per al líder turc.