L’hora dels independents?
L’últim candidat a la presidència dels Estats Units que no pertany a cap dels dos grans partits capaços de ser el més votat en algun estat i, per tant, d’obtenir els corresponents vots electorals, va ser el governador George Wallace el 1968, fa la barbaritat de 48 anys.
Amb un missatge bàsicament racista, però també populista i demagògic no gaire diferent del que actualment predica Donald Trump, Wallace va obtenir prop de 10 milions de vots (13,5% del total), es va imposar a cinc estats de l’antiga confederació i va estar a punt de robar la victòria al candidat republicà, Richard Nixon.
De fet, 42.000 vots que haguessin canviat de signe en només tres estats haurien fet que cap dels tres candidats no aconseguís la victòria al col·legi electoral, amb la qual l’elecció s’hauria substanciat a la Cambra de Representants. Com que els demòcrates gaudien d’una còmoda majoria, hauria estat el vicepresident Hubert Humphrey, i no Nixon, qui s’hagués convertit en el trenta-setè president dels Estats Units.
També ha estat àmpliament comentat el fet que a les eleccions del 1992, la divisió del vot conservador entre el president Bush (pare) i l’empresari Ross Perot probablement va propiciar la victòria de Bill Clinton, que va arribar a la Casa Blanca amb només un 43% del total dels vots populars, curiosament el mateix percentatge que havia obtingut Richard Nixon a les comentades eleccions del 1968. Tot i que no es va imposar en cap estat, Perot va rebre gairebé 20 milions de vots, prop d’un 20% dels emesos (Bush pare no l’hi va perdonar mai).
De vegades són necessaris molts menys vots per influir decisivament en el resultat final. Al conegut impulsor dels drets dels consumidors i notori progressista
Si un afroamericà va ser president i una dona té possibilitats de ser-ho, potser un independent ho serà algun dia
Ralph Nader li correspon, paradoxalment, una gran responsabilitat en l’elecció de Bush fill. En aquells comicis tan renyits del 2000, en què el Tribunal Suprem va haver de decidir el signe definitiu, els 2,8 milions de sufragis obtinguts per Nader probablement van evitar que el vicepresident Gore obtingués la victòria.
Amb l’avantatge de la perspectiva, es pot especular que una candidatura independent de Donald Trump davant la de Hillary Clinton i una republicana encapçalada, per exemple, pel senador Ted Cruz, hauria donat al magnat novaiorquès moltes més probabilitats d’èxit de les que actualment té. Tampoc no és forassenyat suposar que una candidatura independent encapçalada per l’exalcalde de Nova York i empresari Michael Bloomberg hauria estat molt competitiva aquest any davant les òbvies llacunes de les dues candidatures oficials.
Si els Estats Units van escollir com a president un afroamericà i una dona té enormes possibilitats de succeir-lo, el dia que surti escollit un independent per a la primera magistratura no deu estar gaire lluny. Al cap i a la fi, el Partit Republicà està fet miques i al Partit Demòcrata un socialista de 74 anys que fa pocs mesos que és afiliat li va fer sortir els colors a la candidata de l’establishment.